No caminis davant meu, potser no et segueixi. No caminis darrera meu, potser no et guiï. Camina al meu costat i sigues el meu amic.

SADERNES – RIBELLES- HOSTAL DE LA MUGA- PLA CASTANYER

26 D’ABRIL DE 2014

Feia dies que la colla dels Bufets pensava en aquest recorregut però per diverses circumstàncies, el projecte s’anava ajornant. Es ben bé, però, que tot és qüestió de saber esperar, de no perdre la paciència i les coses aniran succeint segons allò desitjat. Efectivament, el passat dijous la idea reeixí i el grup va poder creuar tota l’Alta Garrotxa pel trajecte més autèntic; més conegut; més variat; més representatiu i més històric.

La caminada es va iniciar davant de la gran pairalia Can Galceran, la més important de tot el poblet de Sadernes. Allí un company va explicar les especials particularitats que varen originar el que, a la darrera guerra carlina, el pretendent al tron d’Espanya, Carles de Borbó i Àustria, enviés a Catalunya, on sabia que hi havia molts partidaris de la causa, al seu germà Alfons Carles de Borbó i la seva esposa Maria de les Neus de Braganza, a guanyar adeptes. Com que això s’havia d’executar sense coneixement del règim governant, entraren pel país veí, França, i des d’Arles anaren a Sant Llorenç de Cerdans, Pla Castanyer i les Canals, per acabar la jornada precisament on ara ens trobem. Exactament a l’inrevés del què volem trepitjar nosaltres i sojornaren aquí perquè el propietari era un considerable carlinàs. Tot seguit d’aquesta breu introducció, es comença a fer via passant poc després pel molí d’en Galceran, amb el seu oratori dedicat a la Verge de Fàtima, molt ben restaurat. Creuarem un xic més enllà el pont dels Aures, a la dreta del qual és ben visible el camí que ens duria a la cova del Bisbe, per arribar a l’àmplia zona del Castell s’Espasa. A la seva esquerra s‘ha produït l’aiguabarreig de la riera de Beget amb la de Sant Aniol donant pas al naixement del riu Llierca. Hem vorejat el modest puig dels Molins, nom que prové de què hi havia hagut dos molins que el terrible aiguat del 1940 s’endugué sense deixar-ne el més petit rastre. Som a la porta d’entrada del magnífic passant d’en Roca, al peu de les parets que en vertical cinglera son objecte d’escalada pels aimants d’aquesta especialitat esportiva. Cal no passar per alt la placa commemorativa a llaor d’en Marià Vayreda, gran coneixedor de l’Alta Garrotxa i autor de la immortal novel·la La Punyalada. A sota nostre corre, encaixonada, l’aigua de la riera de Sant Aniol ja esmentada, per una llera de pedra viva. El pas, estret, motiva el que en èpoques de fortes pluges, el cabal baixi valent i encabritat, oferint una bella imatge a l’excursionista encuriosit.

Ens dirigim al famós pont de Valentí, molt ben restaurat. Un bon exemplar de dos ulls. A l’esquerra del seu inici, és prou visible una petita edificació durant anys esfondrada i quasi totalment coberta per les bardisses: és el conegut hostal de ca la Bruta, reconstruït per tal de filmar-hi unes escenes de la pel·lícula La Punyalada, basada en la novel·la homònima abans citada. Per aquí transitaven la gent de Talaixà; Sant Aniol; Ribelles, La Muga, quan anaven a les poblacions veïnes de Montagut, Tortellà Argelaguer, etc. Com a establiment per a fer-hi la beguda, el seu nom no era pas gaire temptador. La paraula “bruta” no és agradable a l’oïda però l’adjectivació sembla que era prou correcta. I no solament això, sinó que per reblar el clau se li assignaven dos títols més: hostal de ca la Maria Bruta ( nom de l’hostalera) i hostal de les Mosques. Delicadesa i finor en estat pur. Seguim el curs de la riera per la seva banda dreta i l’observador atent podrà contemplar alguna gorga de líquid transparent i de bella presència. En un tres i no res ens plantarem a les planes de la Muntada, casa abandonada durant molt temps i des de fa uns pocs anys novament habitada. Aquí caldrà creuar a gual el curs fluvial per unes passeres que mig cobreixen el líquid element. Amb algun desequilibri més o menys accentuat, salvem aquest petit trencacoll per fer cap, dos-cents metres més enllà, a la resclosa que entolla l’aigua en benefici dels pobles de Montagut, Tortellà i Argelaguer. Estem al Gomarell, bonica zona escenari , força temps endarrera, de gent banyant-se. Se la coneixia com “La platja del Bon Repòs”. El “bufet que fa de guia, esmenta aquí un esdeveniment excepcional. Pels volts de la guerra “incivil” del 1936/1939, a l’àmplia gorga que es forma en aquest espai, es va suicidar, negant-s’hi, l’habitant del proper mas el Suví, acció que es repetí uns pocs anys després sent, aquesta vegada, la filla qui es llevà la vida exactament igual i en el mateix lloc on ho havia fet el seu progenitor.

Anem trescant per un senderó estret i entre cingleres, sempre amb l’entranyable companyia del remoreig del corrent que forma algun toll maco de veritat. El puig de les Canals treu enfront el nas i tanca la panoràmica i sense gaire esforç ens plantem a l’esplèndida gorga del Citró, d’aigua netíssima i d’un color verd maragda que recorda les pintures de l’època dels grans artistes de l’impressionisme. No som pas gaire lluny del lloc on hem de travessar la riera, poc abans dels prats del molí de Sant Aniol, a l’acabament dels quals topem amb un petit collet de terra sorrenca vermellosa. Tres camins hi conflueixen: el de la dreta ens duria a coll Roig, les cases de Principi, pla de la Bateria, etc; el de l’esquerra va a Sant Aniol i el del mig, que és el que ens interessa, circula en direcció a les Canals. Allà volem anar. Va pujant primer suaument i després ja amb decisió. Creuem zones de bruc i d’aulina, alguns exemplars dels quals clarament de classe surera, per arribar a l’inici de la canal Grossa, que va guanyant alçada endinsant-se resoludament cap al fons del goleró. En algun petit tram l’aigua ha fet més feina de la que seria de desitjar fent malbé el terra o, fins i tot, menjant-se’l cosa que dificulta un xic el pas habitual. Res difícil però que exigeix un esforç addicional. Arribats a un petit espai planer, conegut com la lleixa Grossa, enfilem el poc que ens resta, sens dubte el més bonic i espectacular. Minúscules giragonses sàviament traçades i complementades per paret seca, ens situen al destí desitjat: el pla Ballador. Fa tres hores que serregem i els nostres estomacs emeten senyals d’estar una mica revolucionats i com que el millor que podem fer es complaure’ls, ens seiem a esmorzar. Hi ha gana i set i la comitiva endrapa sense contemplacions. És un modest premi que creiem merèixer.

Des d’aquí la vista és sensacional: la serra de Banyadors; el coll Roig; el puig de Bassegoda; el puig Salarsa; el Sant Marc; el Puig de les Bruixes, el Comanegra i tota la cloterada de Sant Aniol, ho tenim al nostre abast. Ens resta molt a fer i cal continuar. Baixarem suaument uns 250 metres per visitar la font del Sant, que brolla de l’interior d’una petita balma. El lloc és maco i acollidor i l’aigua, que raja neta i fresqueta, és tota una temptació i convida a tastar-la. Reculem un xic i agafem, a la dreta, el caminoi que ens menarà al coll de la bassa, petita excavació ara inexistent per haver-la tapat les bardisses. A la dreta, se’ns ofereix un clar viaró que voltant el serral desemboca al collet de Sant Julià, a l’esquerra del qual s’agafa el que en pocs minuts ens deixarà a l’església de Sant Julià de Ribelles, molt ben plaçada en un turonet. Les primeres notícies d’aquest temple reculen fins al segle X, però l’actual construcció és dels XI i XII. Romànica com totes les de l’Alta Garrotxa, hom la recorda 40 anys enrere en un estat llastimós: la teulada mig ensorrada; les herbes envaint espais lliures; la porta d’entrada oberta i el dins cobert per un gruix d’un pam i mig d’excrements de bestiar. Fou restaurada la dècada dels 80 del segle passat i actualment veure-la així és un goig. Novament intervé el company “narratiu” assabentant la concurrència que aqui li fou practicada l’autòpsia i se’l sebollí després, el jove Massot, de Darnius, segrestat pels trabucaires i assassinat en no haver pogut percebre el rescat que demanaven. Es llegeix l’informe redactat pel metge que va practicar la necròpsia, el text del qual esborrona davant de l’infinit grau de crueltat que pot assolir l’individu quan s’ha quedat sense ànima, sense escrúpols i sense pietat.

Baixem a trobar la pista que ve de la creu de Principi, passa per sota de la Comella, deixa més endavant a l’esquerra el Mas Sobirà i acaba a l’Hostal de la Muga. La seguirem. Al cap d’uns vint minuts, col·locada sobre un petit pany de paret, a l’esquerra, veiem una placa recordant el famós maqui Quico Sabater, que circulava per aquests verals en els anys de la postguerra. Tenim al nostre abast l’esmentat Mas Sobirà, important en el seu temps, convertit en caserna de la Guàrdia Civil durant la guerra Civil de 1936/1939 per vigilar que la gent no fugís cap al país veí. Avui abandonat i amb un estat que fa llàstima. Un cop superat deixem de banda la pista i en un minúscul revolt i a la dreta apareixen pintades grogues, senyal indubtable de la ruta a seguir. Baixa sense parar tenint com a sentinella un escorriall que ens fa companyia, fins a topar amb les migrades restes de l’ermita de Sant Corneli de la Muga, ubicada al mig d’un prat, que si pogués parlar ens explicaria que fins a les primeries del ségle XIX va pertànyer al bisbat d’Elna i els pobles veïns hi duien els infants a batejar a l’època de la Revolució Francesa. Des d’aquí ja albirem el famós Hostal de la Muga, mig tapat per les bardisses. Ja no s’hi pot entrar per l’acció dels esbarzers que s’han apoderat d’un espai que no hauria se ser-los propi. Veure’l d’aquesta faisó, impressiona i afligeix. Quina pena! Ha contemplat el pas de més d’un dissortat que s’escapolia cap a França com a conseqüència dels horrors de la guerra entre germans i, també, de Quico Sabater i la seva colla, que residien a la Casenove Loubette, als afores de Costoja. Ara sí que estem a punt de tocar la cinta d’arribada, col·locada a un quilòmetre i mig. Baixarem uns cent mètres i ens rebrà una pista un xic desballestada. Som a la comarca del Vallespir. Pujarem suaument per ella i deixarem a la dreta una monumental roca, de moltes tones de pes; una mica més enllà passarem al costat del mas Els Meners, molt ben tingut i, pel que sembla, habitat, el propietari del qual, en els temps dels trabucaires, fou un personatge com a mínim tèrbol, i dotze minuts després, farem cap al Pla Castanyer, on ens esperen els dos autocars que al començament de la diada ens han deixat a Sadernes.

Hem emprat 6 hores i 17 minuts per creuar la subcomarca de l’Alta Garrotxa. Son 19 quilòmetres en el decurs dels quals hem pogut gaudir la diversitat dels seus paisatges; la varietat de la seva flora; la certesa de la definició de que és “terra aspra, trencada, de mala petja” i la bellesa de molts dels seus indrets que conserven encara, intocats, l’encant i la singularitat que tan renom li han donat.

Tractant-se del darrer dijous de mes i segons la llei escrita, encara que no publicada en el Diari Oficial de la Generalitat però que es compleix religiosament, la colla va dinar fora de casa, en aquest cas al restaurant Can Mach, de Tàpis. Un bon “fi de festa”, sens dubte.

LA JUNTA

Cap comentari:

Publica un comentari