Per a la primera sortida d’aquest mes de desembre, la colla dels Bufets va escollir un sector plenament representatiu de la nostra estimada Alta Garrotxa. Estem parlant de la zona que abraça la collada d’Espinau, el coll de Joncanat i la Tossa i Balma d’Espinau. S’havia estata a la Tossa i la Balma però no a tota la resta del terreny que vàrem trepitjar i que configura un intinerari interessant, variat i molt conegut en el món de l’excursionisme olotí.
L’inici fou a la collada abans esmentada, lloc que ofereix espai suficient per aparcar el conjunt de vehicles que les quaranta persones “bufaires” necessitàvem. La temperatura era moderada i el sol ja havia fet acte de presència. El cel serè, blau i net. Tot jugava a favor. Als pocs minuts, passàvem per davant de la gran casa d’Espinau que dona nom a la collada, amb varietat d’estris al seu voltant i la font que situada enfront mateix de la porta d’entrada pot sadollar al caminant assedegat. Habitada des de fa anys, obsequia amb una alenada d’aire fresc aquesta subcomarca on tantes masies s’han abandonat sense cap esperança que tornin a ocupar-se. Un camí evident i que demostra ser transitat, ens porta en suau ascensió al coll de Joncanat, petit planell herbat envoltat de pins, que alguns companys ja inspeccionen cercant la troballa d’algun rovelló, sense èxit, tot s’ha de dir. El Coll és un centre distribuidor de camins: ultra el que hem pujat, a la dreta veiem el que ens menaria a la Mare de Déu del Mont; al seu costat, a l’esquerra, un altre va fins a la gran pairalia de Falgars; un més era emprat per la gent de Lliurona per pujar al citat Santuari. Per aquí passa, també, l’anomenat camí dels Morts, que venia del Soler de Lliurona i cases veïnes i continuava fent drecera cap a Sous. Sembla ser que a principis dels anys quaranta fou una de les darreres vegades que es féu servir amb motiu de l’enterrament d’un vailet mort d’accident mentre jugava. Nosaltres agafàrem el de l’esquerra, net i que no presenta cap mena de dubte i pocs minuts després, el deixàrem pel de la dreta que ens va anar pujant, mai carregosament, cap al nostre objectiu que no és altre que el pedró de Montosa, bellament emplaçat en el pla de Montosa. Una creu de ferro dona a l’exursionista encuriosit la possibilitat de llegir, en une petita placa clavada, que allí s’hi reunien els pastors de la contrada per fer-se companyia mutuament, explicar llurs problemas i vivències i projectes de futur. Eren altres temps. Aquí sí que se’ns obre una molt bona perspectiva: la gran casa de Puigbalí, en bon estat; les parets -els taulats han baixat tots- de la durant molts anys important masia Planells; la carena de les Salines; un bocí del pantà de Boadella; el poblet de Lliurona i ja força llunyà, Costoja, a la Catalunya Nord. Antany s‘hi feia una festa molt concorreguda : el capellà de Lliurona oficiava i els masos Puigbalí, el Soler i el Farrés pagaven en anys alterns el pa motiu de l’ofrena.
Calia continuar i ho férem adreçant-nos cap al conegut Pla del Ví. Es passa a frec d’un petit però ben visible avenc, conegut com el forat del Pla del Ví i poc després ens quedàrem sorpresos i bocabadats en situar-nos davant de sis exemplars de roure monumentals. Arbres veritablement excepcionals que l’atzar ha volgut ubicar en un tros de terreny molt reduít. Aquí estan impertorbables i callats veient passar els entusiastes caminants i el pas del temps. Ah si poguéssin explicar tot alló del que han estat muts testimonis!
A la sortida es va programar un tram ja fet: la tossa d’Espinau, un dels cims més bonics del’Alta Garrotxa. Deixàrem el Pla del Vi per on hem caminat darrerament i ens hi anàrem apropant, no sense fer una curta empitrada, ni massa forta ni gaire llarga, que ens va permetre “suar una mica la cansalada” i agafar gana per esmorzar. Oi que ens l’hem afanyat? Doncs, som-hi! Estem a 1092 metres sobre el nivell del mar en un planell força ample, obert, des del qual la panoràmica que podem contemplar és molt extensa. A l’esquerra, Monteia i la Calma; ben aprop, a la seva dreta, el petit nucli de Bassegoda amb la seva esglesia consagrada a Sant Miquel i les cases de can Galan i can Nou de sentinelles; ara ja molt menys llunyà, el poblet de Costoja on destaca el campanaret del seu temple, notable mostra del romànic llombard però, i sobre tot, Lliurona, que roman assolellat i ja amb clars senyals de caliu humà, quasi als nostres peus. Un dels company de la colla n’explica algun detall. Lliurona fou, durant anys, un xic important: tenia capellà; mestre, Ajuntament i forces de l’ordre i dos hostals coneguts per ca la Petronil·la i Hostal de l’Arç. Comenta que el darrer sacerdot fou Mn. Antón Conill, que durant la guerra “incivil” del 1936/1939 va ser agafat pels elements del comité de Tortellà. Cap allí el duien però en arribar a una font que hi havi prop de la casa dels Trulls, pararen per fer un mos, s’enten que ells perqué el reu ja intuia un final tràgic i el que no tenia era precisament gana. El destí de les persones porta a esdeveniments del tot inversemblants. Heus ací que aíxí estaven quan va passar per aquell tocom un traginer de Tortellà que en veure l’escenari comprengué ràpidament la situació i va parlar amb els del comité dient-los que Mossèn Antón era molt bona persona, incapaç de fer cap mala jugada a ningú i que tot Lliurona l’estimava. Els seus raonaments els varen convéncer i el deixaren anar és a dir, que va salvar la vida gràcies a la intervenció i els bons sentiments del traginer. Com a particularitat realment excepcional afegí que la fi d’aquest rector fou extraordinària: la diada de Sant Josep, tot dient missa, morí fulminat per un atac de cor. Les explicacions del col•lega continuaren. A la dreta del nucli, diu, podem veure una edificació ben conservada, pintada de blanc: és l’hostal de l’Arç el més famós de tota l’Alta Garrotxa. A la seva sala gran s’hi feia el ball el dia 30 de novembre, Sant Andreu, patró del poble, peça que fou testimoni d’un fet sagnant. Com s’ha apuntat, a Lliurona hi havia Guàrdia Civil i un dels seus elements feia ullet a la Soledat, una mossa eixerida i trempada i ella semblava admetre-ho bé. El caporal, máxima autoritat, també s’hi havia fixat i per tal de tenir el camí lliure d’entrebancs, va dir al seu subordinat que aquest dia tenia guàrdia. El perjudicat va protestar, puix que per torn normal no li tocava, però l’altre va voler imposar la seva decisió i fent un mal ús del seu càrrec, exigí obediència. Era costum que cap a les dotze de la nit, l’orquestra que amenitzava la vetllada, interprés “el Danubi Blau” i després hi hauria una estona de descans. Doncs, bé, passats pocs segons de l’inici de la melodía, el guàrdia va aparèixer per sorpresa a la sala i d’un tret de pistola al cor va assassinar al caporal que estava ballant amb la Soledat.
Fetes les paus amb els nostres estòmacs, emprenguérem el descens pel mateix camí d’abans per anar a trobar la famosa balma de la Tossa. Val la pena visitar-la i la primera vegada que s’hi arriba impressiona. De considerable llargada, a l’inici el sostre és baixet per anar guanyant alcària i acabar de manera espectacular en una gran roca que sobresurt de la pared formant una bona cavitat al dessota. Enllumenada pel bon sol que ens acompanyava, la seva contemplació satisfà i sacseja la nostra sensibilitat. Els clics de les càmeres de diversos components de la colla no paren de funcionar. L’espectacle, sens dubte, s’ho val. Tot seguit s’ha de davallar i el desnivell no és fácil. Cal superar un tram bastant dreturer posant els peus amb seguretat i fermesa. Sortosament, la distància no és llarga i desprès de quaranta minuts ens plantem a la collada d’Espinau on ens esperen els cotxes, davant mateix del Malveí. Posats que hi som, una darrera observació. El mot “malveí” resulta una mica sorprenent. Perquè aquest i no un altre? Quina raó hi ha perquè a aquesta muntanya se l’anomeni així? Sembla ser que és un aparellament de dues paraules “mal” i “veí” amb les quals es formaria l’adjectiu final que utilitzaven els estadants de la casa d’Espinau per recriminar-li que a les crues tardes d’hivern els privés de la bonhomiosa escalforeta del sol, justament quan mes favor els feia. Es, doncs, “un malveí”.
Resumint: tres hores i mitja trescant per verals de molt grata recordança.
La Colla dels Bufets
L’inici fou a la collada abans esmentada, lloc que ofereix espai suficient per aparcar el conjunt de vehicles que les quaranta persones “bufaires” necessitàvem. La temperatura era moderada i el sol ja havia fet acte de presència. El cel serè, blau i net. Tot jugava a favor. Als pocs minuts, passàvem per davant de la gran casa d’Espinau que dona nom a la collada, amb varietat d’estris al seu voltant i la font que situada enfront mateix de la porta d’entrada pot sadollar al caminant assedegat. Habitada des de fa anys, obsequia amb una alenada d’aire fresc aquesta subcomarca on tantes masies s’han abandonat sense cap esperança que tornin a ocupar-se. Un camí evident i que demostra ser transitat, ens porta en suau ascensió al coll de Joncanat, petit planell herbat envoltat de pins, que alguns companys ja inspeccionen cercant la troballa d’algun rovelló, sense èxit, tot s’ha de dir. El Coll és un centre distribuidor de camins: ultra el que hem pujat, a la dreta veiem el que ens menaria a la Mare de Déu del Mont; al seu costat, a l’esquerra, un altre va fins a la gran pairalia de Falgars; un més era emprat per la gent de Lliurona per pujar al citat Santuari. Per aquí passa, també, l’anomenat camí dels Morts, que venia del Soler de Lliurona i cases veïnes i continuava fent drecera cap a Sous. Sembla ser que a principis dels anys quaranta fou una de les darreres vegades que es féu servir amb motiu de l’enterrament d’un vailet mort d’accident mentre jugava. Nosaltres agafàrem el de l’esquerra, net i que no presenta cap mena de dubte i pocs minuts després, el deixàrem pel de la dreta que ens va anar pujant, mai carregosament, cap al nostre objectiu que no és altre que el pedró de Montosa, bellament emplaçat en el pla de Montosa. Una creu de ferro dona a l’exursionista encuriosit la possibilitat de llegir, en une petita placa clavada, que allí s’hi reunien els pastors de la contrada per fer-se companyia mutuament, explicar llurs problemas i vivències i projectes de futur. Eren altres temps. Aquí sí que se’ns obre una molt bona perspectiva: la gran casa de Puigbalí, en bon estat; les parets -els taulats han baixat tots- de la durant molts anys important masia Planells; la carena de les Salines; un bocí del pantà de Boadella; el poblet de Lliurona i ja força llunyà, Costoja, a la Catalunya Nord. Antany s‘hi feia una festa molt concorreguda : el capellà de Lliurona oficiava i els masos Puigbalí, el Soler i el Farrés pagaven en anys alterns el pa motiu de l’ofrena.
Calia continuar i ho férem adreçant-nos cap al conegut Pla del Ví. Es passa a frec d’un petit però ben visible avenc, conegut com el forat del Pla del Ví i poc després ens quedàrem sorpresos i bocabadats en situar-nos davant de sis exemplars de roure monumentals. Arbres veritablement excepcionals que l’atzar ha volgut ubicar en un tros de terreny molt reduít. Aquí estan impertorbables i callats veient passar els entusiastes caminants i el pas del temps. Ah si poguéssin explicar tot alló del que han estat muts testimonis!
A la sortida es va programar un tram ja fet: la tossa d’Espinau, un dels cims més bonics del’Alta Garrotxa. Deixàrem el Pla del Vi per on hem caminat darrerament i ens hi anàrem apropant, no sense fer una curta empitrada, ni massa forta ni gaire llarga, que ens va permetre “suar una mica la cansalada” i agafar gana per esmorzar. Oi que ens l’hem afanyat? Doncs, som-hi! Estem a 1092 metres sobre el nivell del mar en un planell força ample, obert, des del qual la panoràmica que podem contemplar és molt extensa. A l’esquerra, Monteia i la Calma; ben aprop, a la seva dreta, el petit nucli de Bassegoda amb la seva esglesia consagrada a Sant Miquel i les cases de can Galan i can Nou de sentinelles; ara ja molt menys llunyà, el poblet de Costoja on destaca el campanaret del seu temple, notable mostra del romànic llombard però, i sobre tot, Lliurona, que roman assolellat i ja amb clars senyals de caliu humà, quasi als nostres peus. Un dels company de la colla n’explica algun detall. Lliurona fou, durant anys, un xic important: tenia capellà; mestre, Ajuntament i forces de l’ordre i dos hostals coneguts per ca la Petronil·la i Hostal de l’Arç. Comenta que el darrer sacerdot fou Mn. Antón Conill, que durant la guerra “incivil” del 1936/1939 va ser agafat pels elements del comité de Tortellà. Cap allí el duien però en arribar a una font que hi havi prop de la casa dels Trulls, pararen per fer un mos, s’enten que ells perqué el reu ja intuia un final tràgic i el que no tenia era precisament gana. El destí de les persones porta a esdeveniments del tot inversemblants. Heus ací que aíxí estaven quan va passar per aquell tocom un traginer de Tortellà que en veure l’escenari comprengué ràpidament la situació i va parlar amb els del comité dient-los que Mossèn Antón era molt bona persona, incapaç de fer cap mala jugada a ningú i que tot Lliurona l’estimava. Els seus raonaments els varen convéncer i el deixaren anar és a dir, que va salvar la vida gràcies a la intervenció i els bons sentiments del traginer. Com a particularitat realment excepcional afegí que la fi d’aquest rector fou extraordinària: la diada de Sant Josep, tot dient missa, morí fulminat per un atac de cor. Les explicacions del col•lega continuaren. A la dreta del nucli, diu, podem veure una edificació ben conservada, pintada de blanc: és l’hostal de l’Arç el més famós de tota l’Alta Garrotxa. A la seva sala gran s’hi feia el ball el dia 30 de novembre, Sant Andreu, patró del poble, peça que fou testimoni d’un fet sagnant. Com s’ha apuntat, a Lliurona hi havia Guàrdia Civil i un dels seus elements feia ullet a la Soledat, una mossa eixerida i trempada i ella semblava admetre-ho bé. El caporal, máxima autoritat, també s’hi havia fixat i per tal de tenir el camí lliure d’entrebancs, va dir al seu subordinat que aquest dia tenia guàrdia. El perjudicat va protestar, puix que per torn normal no li tocava, però l’altre va voler imposar la seva decisió i fent un mal ús del seu càrrec, exigí obediència. Era costum que cap a les dotze de la nit, l’orquestra que amenitzava la vetllada, interprés “el Danubi Blau” i després hi hauria una estona de descans. Doncs, bé, passats pocs segons de l’inici de la melodía, el guàrdia va aparèixer per sorpresa a la sala i d’un tret de pistola al cor va assassinar al caporal que estava ballant amb la Soledat.
Fetes les paus amb els nostres estòmacs, emprenguérem el descens pel mateix camí d’abans per anar a trobar la famosa balma de la Tossa. Val la pena visitar-la i la primera vegada que s’hi arriba impressiona. De considerable llargada, a l’inici el sostre és baixet per anar guanyant alcària i acabar de manera espectacular en una gran roca que sobresurt de la pared formant una bona cavitat al dessota. Enllumenada pel bon sol que ens acompanyava, la seva contemplació satisfà i sacseja la nostra sensibilitat. Els clics de les càmeres de diversos components de la colla no paren de funcionar. L’espectacle, sens dubte, s’ho val. Tot seguit s’ha de davallar i el desnivell no és fácil. Cal superar un tram bastant dreturer posant els peus amb seguretat i fermesa. Sortosament, la distància no és llarga i desprès de quaranta minuts ens plantem a la collada d’Espinau on ens esperen els cotxes, davant mateix del Malveí. Posats que hi som, una darrera observació. El mot “malveí” resulta una mica sorprenent. Perquè aquest i no un altre? Quina raó hi ha perquè a aquesta muntanya se l’anomeni així? Sembla ser que és un aparellament de dues paraules “mal” i “veí” amb les quals es formaria l’adjectiu final que utilitzaven els estadants de la casa d’Espinau per recriminar-li que a les crues tardes d’hivern els privés de la bonhomiosa escalforeta del sol, justament quan mes favor els feia. Es, doncs, “un malveí”.
Resumint: tres hores i mitja trescant per verals de molt grata recordança.
La Colla dels Bufets