No caminis davant meu, potser no et segueixi. No caminis darrera meu, potser no et guiï. Camina al meu costat i sigues el meu amic.

CAMÍ DE LA RETIRADA DE COLL D’ARES A PRATS DE MOLLÓ.

 
UNA SORTIDA HISTÒRICA.

Caminada excepcional per una ruta que ara fa exactament 75 anys varen seguir, en circumstàncies penosíssimes, milers de persones que fugien de l’horror d’una guerra entre germans, cap a destins totalment incerts, en un mes de febrer gèlid i trepitjant uns tocoms nevats i en més d’un tram un bon xic perillosos.

L’inici fou al conegudíssim Coll d’Ares, al costat mateix d’un panell informatiu que recorda aquests tràgics esdeveniments. És un caminoi molt evident, que va baixant suaument fins a creuar la carretera que mena a la localitat de Prats de Molló. Aquí, com que el dia és clar, la panoràmica resulta atractiva. El guia, el company pradenc Josep Surinyach, ens va explicant particularitats d’aquells temps tan difícils. Un fons, totalment nevat, és el que ens mostra els pics pirinencs de Set Homes i Tretze Vents. La línia que tanca la nostra visió es complementa amb la presència del Pla Guillem, la Collada Verda i les esquerdes de Rojà. A l’esquerra, enlairada sobre un turonet, solitària, la coneguda Torre del Mir vigilant tota la contrada.

Sempre en en lleu descens travessem zones amb bonics i espessos exemplars de pins, plantats la dècada dels cinquanta del passat segle. Algun petit xaragall per on s’esmuny tímidament un insignificant corrent d’aigua que llisca sense treva cap a la població on ens dirigim, trenca la monotonia del senderó que recorrem. Portem una hora i quart caminant i per bé que l’itinerari és tot un premi ja que tot és baixada i l’esforç ha estat mínim, els nostres estómacs llancen clares senyals de clemència i en un petit planell que el sol il·lumina benignament, decidim complaure’ls. A l’altra banda d’un torrentet creuat poc abans, a la nostra esquerra, contemplem un mas molt ben conservat que presenta una particularitat que crida l’atenció: en un costat de l’edifici, s’aixeca ferma i alterosa una torre circular com si fos una mena de baluard. El nostre guia, amatent i perfecte coneixedor de tot el que es refereix a Prats de Molló i la seva rodalia, ens assabenta que pertanyia a un individu de considerable fortuna, resident a París, que el visitava tot sovint. La pregunta, de tan evident com és, sorgeix ràpida: i com és que venia de tan lluny a un racó de món com aquest?. La resposta és d’una simplicitat aclaparadora: era la residència de la seva amant.

Pot ser que un hom sigui excessivament sentimental o que tingui una ànima càndida i massa inclinada a comprendre els infortunis dels altres en moments difícils i dolorosos. Qui aquestes maldestres ratlles escriu ho reconeix i se n’excusa si això realment cal, però mentre anem perdent alçada no pot treure’s del cap la idea de quins pensaments deuríem passar per la ment d’aquells pobres desgraciats, que s’allunyaven de tot el que els fou habitual i s’encaraven a un futur que no sabien si tan sols tindria continuïtat, i en aquest estat d’íntim recolliment, li venien a la memòria aquells versos del gran poeta Josep Carner que va exiliar-se també encara que per via diferent i que diuen així:

Sin título-1

Qui és que no sent sotragada la seva consciència havent llegit aquests mots?.

Ja recuperades forces continuem i vint-i-cinc minuts després, arribem al Cortal de l’Amadeu on cal veure i llegir un plafó. Aquí la intervenció del guia Surinyach és impressionant explicant la història que amaga la fotografia, que reprodueix un instant de la vida de la família Grácia, que provinent de Montsó (Osca) va venir a raure a aquests verals. La imatge és corprenedora: un home amb rostre de vençut, desmoralitzat i esgotat, donant la ma a una seva filleta sense cama esquerra; al darrera, un gran home pradenc, Thomas Coll, amb la cama amputada com a conseqüència del seu pas per la Guerra Mundial del 1914 al 1918, ofereix la seva a un nen rosset, de mirada viva, també sense part de la cama i al costat d’aquest un noiet ja més gran, seriós i atordit. Són pare i tres germans. En aquest Cortal varen sojornar dos o tres dies i quan Thomas Coll en tingué coneixement, s’hi va desplaçar per donar-los ajut i escalf humà. Poc després ens plantem a Prats de Molló on uns “bufets” molt eixerits i complaents ens obsequien amb galetes i carquinyolis que reguem amb moscatell o ratafia, beguts amb el catalaníssim porró. D’aquí al cementiri hi ha pràcticament quatre passes i d’acord amb el que s’havia planejat, visitem el monument que el poble va erigir a la memòria dels refugiats republicans morts en llur retirada. Unes poques però molt sentides paraules del nostre president honorari Ramón Boix, precedeixen la col·locació d’un ram de flors sobre la llosa funerària, com a humil testimoni de respecte i homenatge als difunts. El moment és emocionant i això es reflecteix en els rostres dels assistents, que acabem cantant amb convicció el nostre himne. Un company recorda la magnitud de la tragèdia valent-se d’unes paraules escrites pel gran home de lletres Pere Calders, que va fer la retirada pels viaranys que nosaltres hem petjat. Són d’un patetisme que esborrona.

Sin título-2

IMG_6470IMG_6472IMG_0156

El nen “rosset i de mirada viva” es deia Amadeo Gracia Bamala i el novembre de 2003 va anar a Prats de Molló per coneixer la seva odissea. Marguerite Planells sabia el nom del veí que va ajudar la família Gracia, el reiterat Thomas Coll, i Amadeo, que tenia aleshores 69 anys, va voler visitar la seva tomba. Nosaltres fèrem el mateix i la gentilesa dels pradencs fou tal que allí, esperant-nos, hi havia l’esmentada Marguerite Planells, plena d’energia, simpàtica, agradable i educada. Ens cal, encara, visitar l’església, romànica, amb robust campanar quadrat. Es consagrà a les santes Justa i Rufina, patrones de la vila. Situada en un lloc enlairat, domina no solament el poble sinó una bona part de la vall del Tec que l’envolta. L’interior, presenta un molt bell altar major, d’un barroc de gran valor, amb dos bustos reliquiaris que contenen, suposadament, algunes restes de les Santes, i als laterals totes les capelles son ocupades, cosa que permet deduir que Prats de Molló fou un fogar on la religió hi era molt arrelada. D’entre aquests altars n’hi ha un que destaca fortament. És barroc, molt menys farcit que el principal i l’excepcionalitat és la següent: l’artista escultor tan sols hi va cisellar personatges femenins. Ara, d’això, en diem discriminació sexista.

A l’hora de cloure aquesta crònica, és de justícia agrair el guiatge i els comentaris d’en Josep Surinyach, excel·lent company i competent narrador de qui guardarem un record inesborrable. I ja, ara sí, acabarem tornant a l’encapçalament: Jornada històrica dels Bufets.

Sin título-3Sin título-4

 
La Junta.

Cap comentari:

Publica un comentari