No caminis davant meu, potser no et segueixi. No caminis darrera meu, potser no et guiï. Camina al meu costat i sigues el meu amic.

PASSEJADA PER LA COSTA DE LEUCATE

 

IMG_0030

El passat dia 27, la colla dels Bufets es va desplaçar a la Catalunya Nord per tal de reunir-nos amb els companys veïns i, junts, conviure un jorn de germanor. D’aquesta manera complimentàvem els desitjos manifestats més d’un cop per aquestes persones, de gran bondat i profunds sentiments, que des de fa anys tenen l’enorme bona voluntat de venir a formar part de la nostra Colla en els recorreguts que en el decurs del temps hem anat fent. D’antuvi cal dir, perquè és de justícia, que fórem rebuts amb una cordialitat excepcional. En el lloc on l’autocar ens va deixar, ens esperaven amb unes taules curulles de diverses classes de galetes i pastis molt saborós fet per les esposes d’algun d’ells, tot complementat per cafè i llet o ambdues coses, a gust de cadascú. Oferta, a més a més, generosa.

Després de les caloroses salutacions de rigor i amb aquesta sorprenent i agradable experiència inicial, el nombrós grup va començar la caminada. Estàvem a la zona del cap Leucate i ens dirigíem cap al Far, ben conservat. Per aquests verals es poden contemplar encara restes de petites fortificacions que construïren els alemanys quan en la darrera Guerra Mundial envaïren França i arribaren a la conclusió que calia vigilar aquesta àrea en previsió de qualsevol atac per via marítima. No oblidem que estem circulant per l’extens golf de Lyon. La temperatura és agradable però el cel, un bon xic ennuvolat, ens priva d’un sol que il·luminaria tot el panorama i l’alegraria amb la seva presència. Bo i així, la mirada atenta i curiosa permet copsar uns penya-segats notables, on les ones de la nostra mar Mediterrània s’estavellen mandrosament. La mar, tranquil·la, se’ns ofereix senzilla i manyaga i al fons, la clara silueta de les muntanyes de les Corberes tanca la perspectiva. Sempre seguint la línia costanera, veient i sentint el suau remoreig de les onades, anem fent via amb boniques vistes, ara millorades per la feliç circumstància que el sol ha imposat la seva força i ens envia els seus rajos benefactors. És una premi que agraïm i en un lloc adient de l’altiplà on ens trobem, parem els passos i decidim fer un petit homenatge als nostres estómacs. La fotografia del grup, tenint en compte tot el que els nostres ulls poden contemplar, és obligada.

Tenim al nostre davant el port de la Nouvelle prou conegut en els ambients petroliers. Continuem l’excursió que ens porta, al cap d’uns quinze minuts, al fort de l’Alt Franky, ferrenya edificació ubicada estratègicament, que es manté dempeus altiu i desafiant. A baix, força a prop, el petit poblet de Franky propietari d’una bonica platja de fina sorra on s‘hi celebren proves del nàutic esport de vela. A partir d’aquí canvia l’orientació de la marxa. Tresquem per una àmplia àrea de bona petja, amb nombroses parets seques, ara ja una mica desmuntades, que en l’època de llurs construccions assenyalaven els límits dels terrenys dels diferents terratinents. Terres, aquestes, on encara hi podem veure espais on les vinyes apareixen molt ben conreades, amb ben afilerades rengleres de ceps de boniques fulles groguenques i marronoses, típiques del moment de tardor que estem visquent. Poc a poc, sense pressa però sense pausa, tornarem a passar ben a prop del far de Leucate per a fer cap al petit espai on l’autocar ens espera.

Aquí s’acaba l’esforç personal, petit i a l’abast de qualsevol individu. Ara ens desplaçarem a la zona especialment habilitada per a la degustació d’ostres, on la major part dels components tasten el deliciós mol·lusc. D’aquí al càmping, al restaurant del qual dinarem, ens separen tres quilòmetres. Un cop allí, ben distribuïts, ens es servida una bona manduca que complau tota la concurrència. Com a complement d’aquest àpat, tot seguit de les postres arribem a l’esperada cerimònia del bateig, on el canonge titular acompanyat dels seus auxiliars, mitjançant el vessament d’un petit raig de ratafia al front, beneeix i bateja els nouvinguts a la “confraria”. Ritual clàssic en la ja llarga vida dels Bufets, esperat amb expectació per tothom. Les càmeres fotogràfiques no paren de funcionar capturant moments fugaços, tots ells plens d’un humor molt especial.

L’agradabilíssima jornada ha finit. Un resum serè i ben meditat permet deixar escrit que fou un dia inoblidable en què la confraternitat dels nostres veïns va brillar amb llum pròpia. La seva càlida acollida, llur tracte germanívol, llur viu sentiment del que cal fer en pro d’una relació singular d’amistat, resten des d’ara com un dels records més entranyables.

Olot, novembre de 2014.

Cap comentari:

Publica un comentari