El dijous passat, 28 de febrer de 2013, la Colla dels Bufets va fer un recorregut ple d’història: el camí dels exiliats, itinerari que a les acaballes de la guerra Civil varen trepitjar milers de catalans fugint dels horrors d’una contesa que tantes penalitats, tantes desgràcies, tants morts produí i tantes famílies deixà trencades. Aquesta tristíssima circumstància fa que mentre caminem, anem rememorant aquells esdeveniments situant-nos, mentalment, en la pell de totes aquelles persones que, sense que els quedés altre remei, abandonaren llurs llars, l’escalf dels seus, el caliu que proporciona estar envoltat dels ambients quotidians tan plaents i es dirigiren a un destí incert, desconegut que, de ben segur, estaria ple de calamitats i que haurien d’afrontar per tal de continuar abraçats a la vida.
D’antuvi caldrà esmentar que l’atzar volgué donar al petit poble de La Vajol un protagonisme extraordinari. Pensem que un gran mas ben proper, can Barris, acollí al president de la República, Manuel Azaña; el de les Corts, Martínez Barrio; el primer ministre Juan Negrin i altres alts càrrecs que sempre acompanyen a aquests personatges i que ben a la vora, aquest darrer manà construir una mena de búnker a dins del qual s’hi col·locaren quadres procedents del Museu del Prado i lingots d’or que el Banc d’Espanya tenia a la seva càmera cuirassada com a reserva. És el que coneixem com la Mina Canta o la Mina Negrin. En una altra gran pairalia, can Perxés, s’hi allotjaren el president de la Generalitat, Lluís Companys; el dels bascs Sr. Aguirre i els consellers Josep Terradellas, Carles Pi i Sunyer, Josep Irla i d’altres. Convé dir, a la vegada, que en ell trobaren aixopluc, també, un grup d’intel·lectuals de primer ordre: Pompeu Fabra; Rovira i Virgili; Xavier Benguerel; Mercè Rodoreda; Armand Obiols; Joan Oliver i alguns més i que als baixos del mas s’hi varen emmagatzemar importants col·leccions del Museu Arqueològic i diversos retaules gòtics. Fetes aquestes breus pinzellades, donarem pas al relat de la caminada que s’inicià a l’aparcament del restaurant Can Camaulis, on després dinaríem, no sense que sorgissin dubtes puix que en arribar-hi plovisquejava i calgué resguardar-nos-en sota el porxo d’entrada de l’establiment. Passats uns minuts, caient encara febles gotes, es decidí emprendre la marxa. Fórem un bon xic ardits però la jugada va sortir bé. Després d’uns cent metres de transitar per la pista que duu al coll de la Manrella, apareix a l’esquerra un rètol que informa la direcció al coll de Llí. Això és el que volem. Primer es una pista força malmesa i tot seguit camí. Sempre en suau pujada fem cap al coll suara citat, petit espai pla on destaca un plafó explicatiu. Per aquest lloc creuaren la frontera la matinada del 5 de febrer del 1939, els presidents Azaña, Companys i Aguirre i els components del seguici que els feien costat. El mateix s’ha de dir d’alguns d’aquells lletraferits que també hem mencionat. Aquí hi ha un re-agrupament i un company usufructua uns pocs minuts per explicar que un d’ells, el gran poeta Joan Oliver, essent ja a França, recordaria aquests tristos moments, passats en circumstàncies tan doloroses com tràgiques, escrivint una creació que va titular Corrandes de l’exili, corrandes que atenyeren justa fama i que el nostre “Bufet” va llegir. Perquè aquesta narració no sigui massa extensa, en transcriurem tan sols algunes estrofes:
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re…
Si la lluna feia el ple
També el féu la nostra pena.
*****
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
*****
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
Les paraules són tan encertades, tan esplèndidament descriptives d’una situació excepcionalment corprenedora, que foren escoltades amb un silenci i un respecte totals. Però hem de continuar i agafem un senderol que ens va baixant mandrosament. Se’ns mostra força desgastat pels efectes de la pluja i de les nevades: es veu clarament que suporta el pas d’excursionistes. Estem envoltats de castanyers i un petit rierol ens fa companyia des de poc abans d’arribar a Les Illes on no som ben rebuts: a la finesrtra de la casa adossadada al restaurant Els Trabucaires, apareix el cap despentinat i la cara arrugada i de mal gènit d’una dona gran, que ens maleeix els ossos perquè, diu, l’hem despertat i trencat el seu descans. Són, ara, les 10 hores i 17 minuts i això és suficient prova del mal caràcter d’aquesta persona. No té raó. Aquí esmorzem amb l’ambient fresquet i el cel lleugerament emboirat.
El petit poblet de Les Illes recorda molt respectuosament els fets històrics dels quals va ser testimoni mut. A la dreta de la porta d’entrada del restaurant, hi ha una placa escrita en francès que traduït al català, diu:
“ Per aquest lloc el 5-2-1939 passaren expulsats d’Espanya
per l’agressió nazi fascista internacional, els presidents de
la República, Manuel Azaña,
de la Generalitat, Lluís Companys,
de la Generalitat d’Euskadi José Mª Aguirre.
França els va atorgar el dret d’asil.
Associació d’antics combatents i víctimes de guerra de la república
espanyola.”
i a la sortida, en una petita placeta, un monument senzill però ben tingut i de bella presència. Amb bandera i escut catalans, gravat a una pedra d’adequades dimensions, llegim:
“ Al poble.
A tots els combatents republicans espanyols que
varen passar a l’exili en defensa de la llibertat.
Febrer 1939.”
Admirables aquests veïns d’un llogarret quasi insignificant, que han demostrat una exquisida sensibilitat envers tots els que patiren el flagell de la guerra entre germans.
Deixem “le petit village”, net i silenciós, i emprenem la pujada cap a coll de la Manrella. Durant una bona estoneta trepitgem pista, un xic atrotinada, sempre en suau ascens, fins a desviar a la dreta i trobar l’ampla esplanada on s’hi ubica el monument a Lluís Companys. Els aparells fotogràfics no descansen per tal de capturar imatges per al record. El “bufaire” que ja havia donat alguna informació al coll de Llí, demana atenció i com una estremidora prova de com varen ser de cruels i despietades les conseqüències de les hostilitats del 1936/39, llegeix una carta que un mestre de Figueres, que es deia Josep Pei, va deixar sobre la taula de casa en el moment de la seva marxa forçada cap a França, el redactat de la qual és el següent:
“ Avi, tia petita, germans tots, a les vostres mans poso avui el tresor de la meva vida. La Remei i l’Albert no tindran, a partir d’ara, ningú més que vosaltres. Ja sé que és molt. Ja sé que allà on siguin també hi haurà els vostre escalf i la vostra acollença. Aquesta certitud m’ajuda a fer menys dolorosa la separació. Estimeu-los. Vosaltres sou tots bons i teniu bon cor. Ells també ho són i el seu cor batega amb el vostre. Feu-ne de tots un i la vida, avui massa amarga, ens serà un xic més planera.
L’Albert es troba en plena formació. Cuida’l, avi! Que la meva absència no es faci notar gaire. Feu-me’n un home. Us ho demano amb devoció de creient. Amb tota la passió d’una ànima feta trossos.
Vostre, ben vostre. Josep.”
Tothom ha escoltat atentament i amb rostre seriós i compassiu la descripció d’uns moments d’extrema tristor, en la que amb tot l’amor i responsabilitat de pare, encomana a tots els seus familiars més propers els dos fills que ha d’abandonar i que tem que no tornarà a veure. Aquesta prosa és meravellosa i colpeja els cors més insensibles. Per més que això sotraguegi els nostres sentiments, creiem que és bo que es conegui.
Ens cal, ara, recórrer el darrer tram, que serpenteja per zona on senyoreja l’alzina. En poc menys d’una hora arribarem a La Vajol i, més concretament, al monument a l’exiliat. Aquí és adequada una nova explicació. L’escultura situada a sobre una considerable pedra als afores de la població, representa un pare que dona la ma a la seva filleta, que es val d’una crossa per caminar. La història és esfereidora. De la ciutat de Monsó (Osca) surten cap a l’exili un matrimoni i llurs tres fills i al seu costat una veïna. La mare recorda que no s’emporta el didal per si ha de cosir i envia el fill gran a cercar-lo. Mentre el noiet fa el trajecte es produeix un atac aeri: la mare s’ajeu sobre la nena i la veïna sobre el nen però no poden evitar que la petita perdi la cama esquerra o el nen un tros de la seva, també del mateix costat. La vida dels menuts és salvada però ha calgut pagar un preu molt alt: les dues dones han mort. Van seguint com tants altres els itineraris de l’exode i fan cap a Coll d‘Ares per baixar a Prats de Molló. És abans d’arribar-hi quan algu fa la fotografia que ha servit de model i que ha esdevingut famosa, convertint-se en tot un símbol de les tragèdies de l’exili.
I ara sí que s’acosten els bons moments. Quinze minuts ens separen del restaurant on trobarem càlida acollida i saborosa teca. Bon serviment, racions generoses i plats ben cuinats i presentats. I una colla no pas menyspreable: érem més de vuitanta els comensals, tots amb bona gana i set. Déu n’hi do! I entre ells disset de la Catalunya Nord o, si volem ser més precisos, de Sant Llorenç de la Salanca. Grans companys aquests de l’altra part de la frontera!
Amb els estomacs regaladament tractats i dins d’un ambient de gran amistat i convivència, finalitza aquesta jornada que recordarem agradosament.
La Junta