El Montmajor
Per a la darrera sortida del dia 9 de febrer, la colla dels Bufets varen decidir anar al Montmajor. Heus aquí un cim que malgrat la seva escassa altura –ultrapassa ben poc els mil metres- tot excursionista que presumeix de tal vol haver-lo trepitjat i la raó no és altra que, a més de ser de fàcil accés, ofereix la possibilitat de contemplar unes panoràmiques excel·lents.
Hi ha tres recorreguts que són els que empren els caminadors per arribar-hi: des del coll de Colldecarrera, a frec de la pairalia del mateix nom; des dels camps de cultiu de la gran casa de Toralles passant pel mas la Costa, ja fa anys abandonat, o des de l’Hostal de la Vall del Bac pel coll de Reverter. Els Bufets, però, varen prendre el determini de fer una quarta opció, és a dir, iniciant la matinal a l’esmentat Hostal i en arribar a sota mateix de la Coromina, avui esplèndida construcció dedicada a turisme rural, agafar un corriol a l’esquerra d’un revolt de la pista que hi mena. Al principi baixa una mica per després anar remuntant suaument, mai de manera feixuga, sempre per sobre de la riera que prové del fons de la vall i davant de l’estret pas conegut com Bodelquer que permet la comunicació cap al mas Saguer i el veïnat de Pera. El veiem normal, fins i tot un xic manyegoi, però quan el segueixes t’adones que és respectable i en algun moment fins i tot espectacular. Alguna gorga pot exhibir i, sobretot, cal assenyalar l’existència del conegut Molí de la Coromina, avui sortosament molt ben restaurat
Continuem la descripció. Caminem per senderó net i ben lògic per l’obaga del Montmajor, mentre ens observa, silent i enllumenat pel sol, un bon amic nostre: el Talló. Enfront ens fan companyia les vistes de Pera; el Bestracà i més al fons la carena del Sant Marc, pic de les Bruixes i el Comanegra i a la dreta, no gaire més llunyà, el Bassegoda que des d’aquí es visualitza com un triangle equilàter perfecte. Portem trescant uns 65 minuts quan passem davant de la font del Montmajor, avui eixuta. Durant lustres en el seu obi havia apaivagat la set el bestiar que pasturava per aquests verals. Mica a mica, sense fadigar-nos, arribem al coll ses Moles on encetem un tram planer, deliciós, que ens permet gaudir de la permanent panoràmica de què hem parlat poques ratlles abans, que ens conduirà, sense quasi adonar-nos-en a un dels tans colls de la bassa que a la Garrotxa descobrim si la resseguim en profunditat. D’aquí a dalt no ens resta gaire per bé que els darrers cent metres ens exigiran un petit esforç, una moderada grimpada. Hem fet cim i estem a 1075 metres sobre el nivell del mar. Seria pecat mortal no esmorzar aquí entre altres coses perquè ens l’hem afanyat. La visió és fantàstica: tenim Pera quasi a l’abast de la mà; el Pirineu, nevat; els teulats d’algunes cases de Beget, amb la tercera part del campanar de la seva famosa església que treuen el nas allà baix a l’esquerra; la urbanització de Font Rubí; la pregona vall de Salarça; la feréstega zona de Monars; Talaixà al fons. Un veritable espectacle, una simfonia de formes i de colors que embadaleixen l’ànima més insensible.
La tornada va transcorre pel camí fressat i clàssic que en moderat descens ens porta al coll de Galters primer i al del Reverter després. El bon sol, que així que les agulles del rellotge avancen es fa més bonhomiós, ens alegra el paisatge i “calefacciona” els nostres cossos. La vall del Bac se’ns apareix ara suau, finíssima. Una llenca de terra pregona, tranquil·la, que ens regala una presència majestuosa. D’aquí baixarem cap a can Biel, que més d’un de nosaltres hem conegut ruïnosa i que, restaurat, ofereix un aspecte immillorable. Finalment caldrà esmerçar uns trenta minuts més per situar-nos al reiterat Hostal de la Vall del Bac, amb la seva font davant de la porta d’entrada totalment glaçada, que havíem deixat tres hores i mitja abans.
Per cloure aquesta narració potser seria bo deixar constància de dos comentaris d’un component de la Colla. El primer sobre l’ Hostal dient-nos que ja funcionava com a tal
quatre-cents anys enrera i que durant molts decennis fou el més important de la Garrotxa. Només cal tenir en compte que era pas obligat de la gent de Camprodon, la Ral, Sant Pau de Segúries, etc. cap a Olot i pobles de la rodalia i viceversa. Enfront, a l’altra banda de la riera, veiem el famós cal Ferrer on exercien els coneguts ferrers de la vall, bressol de la nissaga Danés un membre de la qual, el Dr. Danés, tots els olotins saben que és un dels personatges més notables que ha donat la ciutat al llarg de la història. El que resta és per puntualitzar sobre el mot ”Bodelquer” assignat a l’estret que citàvem al segon paràgraf. Es tracta del següent: ben a prop del Molí de la Coromina, a la seva esquerra en direcció a Pera, hi havia un mas conegut com El Quer –encara avui hi ha algunes migrades restes-, envoltat de bosc. D’aquí que a l’engorjat se’l conegués primitivament com Bosc del Quer que amb el decurs del temps i per deformació i comoditat de pronúncia, ha derivat a l’actual “Bodelquer”.
La colla del Bufets.
ANUNCIS I SORTIDES
ITINERARI: Santa Pau, Escolls, Les Marrades, Prat del Grau, Faig Rodó, Puisallança, Can Cargol, La Coma, Ginabreda, Maribau i SAnta Pau.
DURADA: 4 hores i mitja.
SORTIDA: A les 7 del matí del Consum.
BUFETS SÈNIORS
ITINERARI: Llaers, Monument Lliberals can Teixidor i baumes del Teixidor.
DURADA:
SORTIDA: A les 8 del matí del Consum.
Viatge a Barcelona el dia 26 de gener de 2013
Crònica Vallter–Núria 2012
TRAVESSIA VALLTER - NÚRIA
Continuant un cop més la tradició iniciada fa uns quant anys, els Bufets programaren la travessia indicada, un recorregut que ha estat qualificat, ben merescudament, de gran clàssic de l’excursionisme garrotxí.
El començament fou a l’aparcament de l’estació d’esquí. La temperatura era agradable i els cinquanta-dos marxaires anaven plens de moral i bons desitjos. Hi havia, ja d’entrada, un gran ambient subratllat de manera indubtable per la presència de banderes i estelades que més d’un component duia col·locada a la motxilla. El terra era humit confirmant que havia plogut els dies anteriors, com ja sabíem per les informacions que els meteoròlegs de la nostra televisió ens havien fornit. Sense adonar-nos-en ens vàrem trobar enfront de les migrades restes del refugi vell on davant mateix hi ha el naixement el riu Ter que havíem tingut l’ocasió de contemplar a bastament al nostre pas per Sant Pau de Segúries, Camprodon i Setcases. Som a les envistes del coll de la Marrana al que arribem després d’haver guanyat altura mitjançant la gran llaçada que a la seva esquerra dibuixa amb claredat l’itinerari a seguir. A dalt fem el primer reagrupament i reforcem les nostres reserves ingerint quelcom: fruits secs, plàtans, galetes, etc. Aquí es comenta que hi pot haver dues opcions: fer el trajecte per alt o el més tradicional per sota. Uns quants valents i decidits fan seva la primera possibilitat. Són tretze i entre ells una senyora, circumstància que contradiu aquella famosa frase que tots coneixem que proclama que la dona pertany al “sexe feble”. Ells pujaran al Bastiments, continuaran pel puig del Freser i el pic de l’Infern i a partir d’aquí aniran perdent altura per la carena fins a trobar el senderó que han abandonat en atènyer el coll de la Marrana.
Els que restem deixem a l’esquerra el cims de la coma d’Orri i ens dirigim cap a la cloterada, zona coneguda com els Aigols Podrits. Baixar suaument és tot un luxe però el descens s’acaba exactament quan trobem el primer reguerot que duu aigua des de mig aire del coll del Freser, que tenim a la nostra dreta. És on neix el riu del mateix nom. Algun altre petit corrent fa també acte de presència engruixint el minso cabal. El líquid és cristal·lí i fresquet i tastar-lo col·loca la gola en millors condicions de fer front al desnivell que ja hem pogut albirar abans i que és força llarg. Xino xano anem enlairant-nos fins a situar-nos davant de la cabana del Tirapits, edificació ferrenya que ha donat bons serveis com a aixopluc a més d’un muntanyenc. Ara sí que ve la bona: cal fer l’empitrada que és d’un cert desnivell. Emperò el corriol és savi i mitjançant una llarga ziga-zaga ben traçada “guanyem la partida”. Som al coll de Tirapits i aquí atenent les queixes que els nostres estómacs ens fan, esmorzem. Modestament direm que ens l’hem afanyat.
El més dificultós, el tram que exigeix més despesa d’energies, el tenim superat però cal ser conscients que resta molt per recórrer encara. Ben refets, reprenem la caminada per atènyer pocs minuts després el coll de la Vaca, des del qual podem contemplar els coneguts llacs de Carançà, ara una mica menys plens que en altres ocasions. La panoràmica és excel·lent i la vall de Carançà se’ns ofereix amb tota la seva plenitud. Distingim perfectament els estanys Blau, Negre i de les Truites: tot un espectacle. Malgrat que ens movem entre els dos mil set-cents i dos-mil vuit-cents metres, cal fer qualque petita remuntada que bo i reconeixent que és la causant directa d’algun bufet, salvem sense problemes. Així fem cap al Pic de la Fossa del Gegant, al peus el qual es situa el coll de Noucreus on nou d’aquests elements plantats al terra recorden el tràgic destí d’un nombre igual de persones que perderen la vida retuts per la força implacable d’una naturalesa desfermada. Posició privilegiada, aquesta, des d’on albirem tota la línia fronterera que el Pirineu va dibuixant: els pics de Noufonts; d’Eina i Finestrelles sorgeixen al proper horitzó fins a portar-nos al Puigmal que amb els seus dos mil nou-cents deu metres senyoreja autoritàriament tota la serralada. Des del coll esmentat anteriorment ens venen a la memòria, tot corroborant l’exactitud de la seva descripció, aquells famosos versos que Mossèn Cinto Verdaguer va crear quan trescava per aquests tocoms i que diuen així:
“ De puig en puig pel coll de Finestrelles
s’enfilen del Puigmal a l’alta cima,
tota la terra que el meu cor estima
des d’ací és veu en serres onejar”
Aquestes bellíssimes paraules, en una dada tan especialment significativa com aquesta, son més admirables que mai i tot recordant-les es difícil dominar una emoció que neix en el més pregon dels nostres cors.
Núria la veiem allà baix i ens sembla que ja ho tenim tot fet. Gros error puix que la coma de Noucreus és llarga per bé que de bon trepitjar si fem l’excepció del tram de davallada que en ben projectades giragonses ens duu a l’acabament de la tartera. Per cert que uns pocs components de la colla varen fer-la directament, pel dret, atallant pel mig del pedregam que al llarg dels segles s’ha anat formant. És fins i tot un bon xic divertit però cal tenir uns genolls a prova de sacrificis. Poc després passem per la font d’en Guillem, no vista per la gran majoria de transeunts, que ubicada un parell de metres dessota el camí, ofereix un raig humil però suficient per apaivagar la set de l’excursionista. Cada vegada som més a prop de la fita que perseguim. Uns quinze minuts després se’ns ajunta per la nostra dreta el sender que baixa del coll de Noufonts i després d’esmerçar-ne altres vint-i.cinc, creuem el conegut pont de l’Escuder que salva una petita gorga en el líquid de la qual alguna mainada hi xipolleja. No fa gaire que els valents que es varen separar al llunyà coll de la Marrana s’han reunit amb nosaltres i reagrupats acabem junts a Núria quan les busques del rellotge assenyalen les tretze hores i quaranta-cinc minuts.
Dinem al “restaurant” de sempre: unes taules i bancs de fusta adequadament ubicats davant la font del Dr. Bassols, són testimonis muts de la gana que traginem. Els entrepans dominen el “menú” encara que alguna carmanyola plena de flairosa pasta es fa ben present i destaca del conjunt. Com que la colla més d’una vegada usufructua serveis poc habituals, salta la sorpresa i un camarada no caminador però posseïdor d’un gran sentit del companyerisme, ens convida a una copa de cava fresquet i de bona qualitat. Veure-la en aital circumstància, en un lloc tan emblemàtic i significatiu pel nostre país com és Núria, és tota una experiència inoblidable. Quin pessigolleig tan agradable als nostres narius en apropar el got a la boca per engolir el líquid!!!
Final immillorable per a la majoria, no sense deixar constància que uns pocs encara varen tenir vitalitat suficient per baixar a Queralbs a peu. N’hi ha que són incansables. Com diuen la gent gran de pagès: “ Que Déu els conservi el delit”.
La Junta
Xè ANIVERSARI DE LA COLLA DELS BFETS
La caminada del dijous dia 28 de juny tingué una significació molt especial per a tota la nombrosa família que formem el Grup: la commemoració dels seus deu anys de vida. Un aniversari sempre es refereix a un fet o una circumstància digna de remembrança i si hi ha la coincidència que es celebri quan han transcorregut deu anys, l’esdeveniment agafa real volada. Un decenni, es miri per on es miri, és una fita ben considerable i si s’aconsegueix, la satisfacció és legítima i totalment comprensible.
L’acte fou senzill, com correspon al nostre tarannà i es va concretar en la col·locació d’un piolet al bell cim del Puig Corneli, fet amb molta traça per un company, lloc visible des de tots els voltants de l’església de Santa Magdalena, que reflectirà el sol, si llueix, i que atreuarà l’atenció dels molts muntanyencs que visiten aquells tocoms. S’hi pot llegir “ Xè aniversari –La Colla dels Bufets- 2002 – 2012 “ Privilegiada situació, aquesta, que ens permet la contemplació d’un reguitzell de destinacions que al llarg del temps hem anat recorrent: el Comanegra; el Sant Marc; el Pic de les Bruixes; el Bassegoda; el Ferran; la serralada del Corb; el veí Puigsacalm, la Mare de Déu del Món, etc. els tenim al nostre abast i restem sadollats de tanta exhibició panoràmica.
La recuperació d’energies gastades pujant pel vell camí dels Matxos tingué lloc cómodament ubicats a l’ombra que oferiren els bellíssims freixes que a cor què vols han anat creixent senyorialment davant mateix de la casa i esglesiola, ambdues molt ben restaurades. Espai ideal que per sí sol premia amb escreix l’esforç que cal esmerçar per assolir-lo. En aquesta petita àrea, agradable i amb temperatura molt plaent, Ramon Boix, el gran artífex d’aquesta realitat que avui és la Colla, amb breus paraules va explicar el seu naixement, el perquè del nom adoptat – encara que molt més joves ja aleshores per fer cims bufaven- i uns inicis que com sol succeir foren dubitatius i modestos. Alguns dels membres d’aquell ja llunyà 2002 ara, per raons d’edat o de condicions físiques en davallada, no ens acompanyen presencialment però si, sens dubte, amb el pensament. Pel “verí” de la muntanya, fins al moment present, no s’ha descobert cap remei que el curi. El Grup ha tingut l’expertesa de saber ultrapassar l’àmbit geogràfic que li és propi - la Garrotxa, alta i baixa i el Pirineu més pròxim- valent-se d’amicals relacions amb d’altres comarques. Els camarades berguedans ens han guiat a Montserrat; al Pedraforca; al Matagalls, etc.; els del Ripollès han possibilitat que coneguéssim itineraris que difícilment hauríem trepitjat; un company de Cassà de la Selva va dirigir una sortida per un camí de ronda molt recomanable i, fins i tot, cal subratllar que tenim representació a la Catalunya Nord, on molt valuosos elements de Sant Llorenç´de la Salanca i pobles veïns, ens han fet companyia i han organitzat alguna sortida per terres del Rosselló.
El moment actual és esplendorós. El nombre de components ha anat enregistrant creixements suaus però sense treva i en aquests darrers temps és fàcilment observable un detall al que cal donar-li relleu i és que augmenta la participació femenina i això ho considerem positiu. És bo que el sexe contrari tingui més presència aportant la seva sensibilitat, llur gentilesa i, probablement, idees o suggerències prou vàlides. Algú de “la Confraria” va desitjar-li salut i llarga vida. Aquests auguris es compliran, n’estem segurs, i aital afirmació la diem davant l’evidència d’una base més que sòlida: el Grup gaudeix d’immillorable bona condició sanitària i qui pot presumir d’una tal prebenda és ben raonable pensar que l’existència el premiarà sent-li generosa.
Heus aquí, en narració breu però sentida, l’humil homenatge a la “Camarilla” i al seu element més important, Ramon Boix, que els 51 marxaires vàrem retre dijous passat a la millor Colla del món, de qui ens acomiadem dedicant-li amb emoció les darreres paraules d’aquest escrit: Visca la Colla dels Bufets!!!
LA JUNTA
Sant Grau d’Entreperes
Isidre
La cova del Bisbe
Isidre
Llegenda del darrer capellà de l’Esglèsia de Sant Aniol d’Aguja
Les Roques Encantades
2.- Durant el desenvolupament de la marxa, cada un de la colla serà responsable d’ell mateix, de caminar amb seny, anar ben equipat i saber el què ha de fer durant la sortida a la muntanya
3.- Qui proposi una sortida i li sigui acceptada, el seu únic compromís serà assenyalar el camí a fer. La responsabilitat de la Colla serà seguir plegats i ordenats. En el cas de que algú marxi del camí proposa, s’entretingui o vagi per les seves, aquestes actituds seran fetes sota la seva responsabilitat i sense cap comprimís per la resta de la Colla.
4.- El lloc de la marxa, el punt de trobada i hora de sortida, es plantejarà durant la marxa del dijous i es concretarà a la trobada del mercat al dilluns
5.- La Colla s’ho anirà dient i/o caldrà preguntar-ho als demés companys, de paraula, telèfon o internet, dies abans de la sortida.
6.- Cal arribar puntualment al lloc i hora assenyalats per a fer la sortida. Passats cinc minuts d’espera de cortesia, la Colla marxarà a fer la seva sortida.
7.- La sortida del darrer dijous de cada mes, finalitzarà dinant a qualsevol hostalot proper a la ruta a fer ( els que vulguin)
Cançonetes
resumint:
Com manen els estatuts no escrits de la nostra Confraria, quedes des d’aquest moment batejat amb ratafia com a nou confrare de la gloriosa Colla dels Bufets, per majorem gloria’m dei.
EL CARDO
Dones rosses i morenes
A Olot busquen un torero
Amb una pixa així Grossa
Envidia del mundo entero
El cardo tiene por nombre
Torero i buen cardador
Su polla al estirarse
Parece un gran espigot
Su trempera les fascina
Cuando la entra pa cardar
I al sentir como barrina
Todas chillan sin parar
Torero, quina cigala
Es com una barra d’or
El cardo tiene una pixa
La més Grossa que hi ha a Olot
Su hermanu la té petita
Però no para de jugar
I a més d’una figa excita
Quan comenta a bellugar
Pequeña i aixurida
Mai es cansa de cardar
El cardo tiene un hermano
D’aquells de déjalo anar.
Sóc Jo ¡¡¡
EL MEU AVI
el meu avi va anar a Cuba
i un bordell i va muntar
la millor casa de putes
de la Xina a Gibraltar
va ser una gran meravella
per a tots els mariners
que només de tocar terra
osties hi havia, per a ser els primers
quan els catalans volien pitxar
cap a casa l’avi havien d’anar
i allà amb la bandarra solien cantar, solien cantar
-Que visquin les putes de cal català
Arribaven de la guerra
Els hi cremaven els collons
I es cardaven les pubilles
Ho feien sense condons
Els mariners de la lleva
I l’avi els primer de tots
No deixaven cap figa orfe
Els veies cardant per tots racons
Quan els catalans volien pitxar
Cridava el meu avi: “ au nois a pagar”
Va acabar la guerra i no varen tornar, no varen tornar
Es van quedar a Cuba i vinga follar i vinga follar.
FICA-LI NOIA
El dia que em vaig casar
No en tenia pa ni vi
Sols una quartera d’ordi
Que la en vaig portat al molí
Fica-li noia, fica-li sí
Fica-li noia el cornetí.
Sols una quartera d’ordi
Que la vaig portar al molí
Quan arribo a casa meva
La dona no em vol obrir
Estr.
Quan arribo a casa meva
La dona no em vol obrir
Guaito per sota la porta
Veig un frare caputxí
Estr.
Guaito per sota la porta
Veig un frare caputxí
Agafo un buscai d’aulina
I el n’agafa dos de pi
Estr.
Agafo un buscai d’aulina
I el n’agafa dos de pi
Ja l’ hi foto garrotada
I ell me’n fot dues a mi
Estr.
Ja l’ hi foto garrotada
I ell me’n fot dues a mi
Tras d’haver-me cardat la dona
Ara em dóna pel cul a mi.
Estr.
Tras d’haver-me cardat la dona
Ara em dóna pel cul a mi.
Maleït sigui el frare
La puta que el va parir.
L’ AIGUAT D’ OLOT
A l’any mil nou-cents quaranta
A Olot hi haver un aiguat, un aiguat
Que el Fluvià es passejava
Pels carrers de la ciutat
I els veïns d’abaix pujaven
I els veïns d’abaix pujaven cap a dalt
Pensant-se que passava
El diluvi universal
Si una altra vegada torna
Ja sabeu el que heu de fer, heu de fer
Arreplegar-ne forces fustes
I fer l’Arca de Noè
I un borratxo que ho va veure
Un borratxo que ho va dir, ho va dir
Va dir: que feia més mal l’aigua
L’aigua que no pas el vi
LES ABSOLTES
Les comunes de sifó
No són bones per tothom
Perque el qui caga de cop s’esquitxa
N’heu fet gaires
-no gaires
Anem-ne a fer un poc
Anem
Oh benedictus
Fructus ventris tuis generosis
Orate frates, el cul me grates
Jo amb esclops i tu amb sabates
A que no m’atrapes ?
N’heu fet gaires
-no gaires
Anem-ne a fer un poc
Anem
Sumsum corda sumsum merda
Ara que la tenia
Ja me l’has fet perdre
Vinguen peles, vinguen duros
Ai que bèsties i que burros
I aquí descansen els ossos
D’un que els tenia molt grossos
Qui té duros fuma puros
Qui no en té fuma paper
Qui té boca s’equivoca
I qui té nas es moca
Vinguin peles, vinguin duros
Ai que bèsties i que burros
Toqueu-vos els collons..
Orate frates, amen
REPUTICANTICUS
Ja en farem dir una novena a sant Agustí ( bis)
A la pressó
Per que els de la Moixina ens han dit que no( bis)
Reputicanticus quin cony d’auxilicus
Kirielesion de l’espiritu sànticu
Cara de rànticu, marià concentricu
I aunque tenga las patilles tórtiques
La cara rústica, el pel màsticu i el cul frèsticu
La tita tórtica
Tres homes sense calces vàrem trobar
I amb pistoles dretes a punt de tirar
Son caçadors
I per les nenes maques bons tiradors(bis)
Ja en respon el més petit: jo no hi vull anar (bis)
A Montserrat
Per que el de la Moixina ens han ben cardat (bis)
Dóminus vobiscum, seculorum cristicum
Cul d’una vella,cardeu-li un místicu
Botualisticu