Era un home alegre, disposat ajudar als altres. Feia temps que el coneixia. Durant la nostra vida professional. No tenia males idees. Defensava lo seu però amb la gràcia que tenen les persones senzilles que mai li podies donar un no definitiu. Generós, en ocasions massa. En una ocasió vàrem baixar quatre bufaires de la primera fornada a Barcelona a fer una peixetada. Al tornar cap a casa, al pujar el tren en hora punta va notar que tres mosses engrescaven anar de presa. Al seure se’n va adonar que li varen fotre la cartera. Tots ens vàrem quedar preocupats però ell amb aquell punt ingenuïtat que poava, es despenja que no hi havia cap problema, que segurament els hi faria més falta els diners aquelles tres donetes que ell... i es quedà tant tranquil.
Va ser un dels quatre que un cop jubilats començarem a caminar plegats. Durant un temps ens dèiem la Colla dels Mecànics, després la del Dijous fins que ens vàrem batejar com a Bufets. Provenia de la Colla Garrotxa la qual cosa li donava una notable experiència de itineraris propers i llunyans però que mai va fer ostentació del seu saber. Entre nosaltres era anomenat per els seus famosos esmorzars; una poma..i li sobrava la meitat. Quan era un xic més jove –deia per a desintoxicar-se- marxava tot sol, amb la seva poma i seguia la carena dels Ferrans, pujava al Bassegoda o grimpava per les parets del Gra de Fajol petit. Tot un caràcter.
Bon boletaire. Al principi de la nostra relació aconseguia que em portés a caçar múrgoles..i ell enfilava les rouredes més soleies del Llèmena. No trobaven ni una, però el molt murri l’endemà es presentava a casa amb un cistellet de bolets. Darrerament ja anàvem junts de cacera i em mostrava els indrets a on omplien el cistell. Tota una personalitat.
Ara, ja no podrà caminar pels boscos, que esplèndids i magnífics vesteixen les muntanyes de les nostres valls i que a ell tan li agradava endinsar-se i perdre’s dins la seva bellesa i frondositat. Ja no podrà sentir la emoció de la aventura, l’esforç de la caminada, la il·lusió de descobrir nous camins i la satisfacció de poder-ho explicar desprès als seus amics.
Tristament, per els amics que ens passen al davant, per el camí del final de la vida amb dolor ens hem d’acomiadar d’ells. Es el cas d’en Joan, d’en Farres per els companys de trescar per el paisatge de les nostres contrades. Ara ha deixat d’existir, però la vida segueix i nosaltres el recordem. Abans era persona i bon amic, però ara en record s’ha convertit. I la nostra missió es fer que aquest record estigui a la nostra memòria, dels que el vam conèixer i vam tenir l’honor de trobar-nos i compartir el mateix camí.
Voldria dir en homenatge seu, aquests quatre versos de Martí Pol;
Voldria tenir un llagut
i una casa a la muntanya;
poder encendre un flam al vent
i un altre flam a la calma;
de dia estimar muller
i de nit les dones d'aigua.
Voldria ser tan divers,
tan lliure i divers com l'aire,
conèixer tots els camins
………….
i morir, de mort suau,
un dimecres a la tarda.
A mort un home bo. Descansa en pau.
El teu company bufaire, Joan Gendra
La Seu /Olot 30-11-14
Moltísimes gràcies, per les teves paraules, per ahir, per avui i per sempre Joan Ferres Ferres en el nostre cor.
ResponElimina