No caminis davant meu, potser no et segueixi. No caminis darrera meu, potser no et guiï. Camina al meu costat i sigues el meu amic.

Sant Aniol d’Aguja


En aquests darrers temps, semblava com si la colla dels Bufets s’haguéssin oblidat de l’Alta Garrotxa, però aquesta equivocada percepció va quedar anul·lada el passat dijous 8 de març, dia en què varen decidir caminar per la zona que es pot qualificar de la més representativa de l’esmentada subcomarca. Els comentaris que tot seguit farem confirmaran plenament el que ara acabem de dir.
L’inici de la marxa fou a l’aparcament de castell s’Espasa, després d’haver creuat el pont dels Aures, a frec mateix del puig de Molins, que deu el seu nom a l’existència, anys ha, de dos d’ells les petites restes dels quals se n’anaren riu avall com a conseqüència de l’aiguat del 1940. A l’altra banda, la riera d’Escales i la de Sant Aniol s’aiguabarreigen i formen el Llierca. Als cinc minuts, ja serem a l’anomenat pas d’en Roca, sorprenent, on veiem que el líquid element s’esmuny per un estret espai entre parets de pedra a ambdós costats i la llera. En èpoques de fortes pluges, veure davallar l’aigua desfermada per aquí és tot un espectacle. Tot seguit apareixerà davant nostre el pont de Valentí, de dos ulls, restaurat farà uns vint-i-cinc anys, testimoni mut del trànsit per damunt seu de gent procedent de Beget, Talaixà, Ribelles, la vall de Riu i Sant Aniol d’Aguja. A tocar l’hostal de ca la Bruta o de les Mosques, noms suggeridors de particularitats que el caracteritzaven. La riera amb un cert cabal, li fa perpètua companyia. Continuant per la seva dreta no trigarem a desviar cap a l’esquerra trepitjant un bon camí, molt seguit des de sempre, que sense gaire esforç ens durà al coll de Talaixà, punt més alt de la ruta. Estem en un veritable mirador: a l’esquerra, els cims de Bestrecà; el Tallò; el Montpetit i el Montmajor, molt propers. Més allunyats Santa Magdalena i el Puigsacalm . A la nostra dreta, la petita i bonica vall de Riu i les seves esglesioles de Sant Feliu i de les Agulles; el Martanyà; les cingleres de Freixenet i el majestuós Bassegoda que tanca el panorama. Enfront l’església del en altres temps petit poblet de Talaixà, consagrada a Sant Martí. Després de molts anys veient amb tristesa com s’anava enrunant, ara està en procés de restauració i el teulat ja aixopluga el seu interior. Com que bufa un vent fort i fresc abandonem el paratge per baixar cap a la Quera, gran casal amb la seva capella. Deshabitat des de fa anys s’han ensorrat sostre, parets i trespols i la seva contemplació produeix malenconia. L’havíem contemplat plena de vida i recordem un escó circular magnífic i una mestressa aimant de la netedat i l’ordre com poques. Es diu que fou el baró de la Quera qui féu construir el pont dels afores d’Oix que permet creuar la riera en direcció al veïnat de Pruneres, per tal que pogués exercir el mal ús conegut com “dret de cuixa”, al que en un cert moment no va tenir més remei que renunciar en impossibilitar-li-ho el gran cabal que la persistent pluja havia ocasionat. La deixem i encetem un tros de camí ferèstec i netament altgarrotxí. Tenim cinglera a l’esquerra i als nostres peus i el corriol va fent via en direcció a Sant Aniol. Poc després, arribem al Malpàs de la Quera, més conegut com el Salt de la Núvia, lloc una mica impressionant on la llegenda més sabuda hi situa el suicidi d’una noia d’aquella casa a qui havien manegat el casament, que va preferir morir llençant-se a la timba que maridar-se amb un home a qui no estimava. Hi ha alguna altra versió que deixem de banda per no fer massa llarga aquesta descripció.
Cal continuar i així ho fem. Ben prop d’aquí, trobarem un pas entre roca viva: és el portell de la Guilla, passat el qual començarem a baixar, primer suaument i encabat de manera més pronunciada. El viarany és ben lògic i demostratiu de com es de transitat per la gent excursionista. Passarem pel que resta de cal Sastre i arribarem a Sant Aniol d’Aguja. Tenim la font d’aigua clara i fresca a l’es
querra; a sobre l’àrea de prats i davant la rectoria amb el seu rellotge de sol i l’església. A aquests tocoms hi feren cap abans de l’any 872 els frares benedictins de Santa Maria d’Arles fugint de les grapes dels sarraïns. El temple és un modest exemplar del románic del segle XI. Aquí es celebra any rere any el famós Aplec dels Francesos, denominat així perqué els habitants de Sant Llorenç de Cerdans hi veniem sempre. Hi ha constància que dos-cents anys abans ja es desplaçaven per tal d’homenatjar el Sant, que era molt invocat per curar el mal d’ulls. Estem al cor der l’Alta Ga-
rrotxa i qui de veritat es vol considerar garrotxí cal que hagi caminat pel recorregut que estem fent la Colla.
El matí és esplèndit, net el cel, i els raigs d’un sol benefactor ens acaronen. Circularem a partir d’ara al costat de la riera que presenta un acceptable cabal i que amb el remoreig que li és propi, ens acompanya. Passarem pels prats del Molí de Sant Aniol que a uns cinquanta mètres a la dreta ens queda amagat per les bardisses i salvat el corrent arribarem a un bocí de terreny de pedra viva, en el què l’aigua baixa per una llera, pètria també: és l’anomenat el Goleró, bell indret al peu del qual hi ha la coneguda Gorja del Citró que emmagatzema una bona quantitat de líquid. Per l’esquerra seguirem fins a desembocar al Gomarell, després d’haver deixat a la dreta en un semi revolt una petita gorja, la gorja de la nina recordant que allí s’hi va negar a principis del ségle XIX una nena de 6 o 7 anys de la veïna casa Mas del Forn. Al Gomarell, bonic espai on la riera fa un bon arreplec d’aigua, anys endarrera la gent s’hi banyava i d’aquí que se l’anomeni, també, platja del Bon Repòs. Una evocació molt menys alegre que aquesta podem comentar d’aquest tocom i és que va ser l’escenari de la mort voluntària de l’habitant del proper mas el Suví i pocs anys més tard, de la seva filla. S’està, ja, acabant la sortida. Salvaren les planes de la Muntada, sortosament habitada després de força temps d’abandonament, també passarem pel davant de les restes del Molí de Riu i creuat el famós pont de Valentí, una pista ens deixarà davant dels vehicles que haviem estacionat gairebé sis hores abans.
LA COLLA DELS BUFETS

Cap comentari:

Publica un comentari