No caminis davant meu, potser no et segueixi. No caminis darrera meu, potser no et guiï. Camina al meu costat i sigues el meu amic.

Lloança a en Nicolau - 25 de juliol de 2013

 

IMG_0960

LLOANÇA A EN NICOLAU

Tenim un home a Berga

galta roja, bigoti ardit;

valent, li sobra el delit.

A la muntanya és molt brau:

és l’amic Nicolau.

Vista clara, petja ferma,

sense dubtes, ben decidit,

dels recorreguts treu profit

sense presses, en forma suau:

és el company Nicolau.

Si el desnivell ens espanta

al nostre costat, raonant,

ens motiva i ens encanta.

És un paper que li escau

al camarada Nicolau.

De Berga tots els voltants

li agraden i l’enllaminen:

siguin cims petits o grans

pujar-los sempre li plau

al car col·lega Nicolau.

Caminant una bella estona

ens portà, fa poc, al Comabona.

Quin panorama! Quin cel tan blau!

Es el que ens havia dit sempre

el bon amic Nicolau.

L’Alta Garrotxa l’enamora

i vol conéixer. No son promeses: son fets.

Ho sabem prou bé els “bufets”.

Te el cor obert i l’ànima en pau,

el gran “bufet” Nicolau.

- - - oo0oo - - -

LA JUNTA

Olot, 25 de juliol de 2013

Trescant per la zona de Monars

 

El dijous de la passada setmana, la nostra Colla va fer un dels recorreguts més bells i més espectaculars de l’Alta Garrotxa. Per bé que l’inici davant de la bassa de Monars i la zona d’un verd vellutat i net que l’envolta fins a arribar, suaument, al modest Puig Ferriol, ens pugui ser enganyós, la realitat se’ns capgira i tot baixant pels cingles d’en Vilà, el camí es va endinsant per terreny rocós, en més d’un moment un bon xic dur de trepitjar. Els descens és força ràpid tot comprovant que l’om és, clarament, l’arbre que domina la contrada. Sense quasi adonar-nos-en, veiem el tossal de l’Arnau, cingle que cau verticalment no pas lluny de la nostra posició i que a aquesta hora del matí llueix orgullós la seva paret perfectament enllumenada pel sol. Ara podem, ja, albirar el en altre temps famós corral de Masmitjà, mig ruinós. Si s’hi entra, les migrades restes del gran embigat que posseia permeten imaginar els seus llargs anys gloriosos en què tenia capacitat per aixoplugar tres mil ovelles. Es diu aviat, això. Seguim davallant i quasi a tocar trobem la casa rebent-nos els lladrucs d’un gos, senyal que és habitada però sense que cap persona sortís a saludar-nos. La veritat és que presenta un acceptable estat de conservació. Una curiositat: la gent de Beget comentaven que les mongetes d’aquest mas no tenien parió. Des d’aquí contemplem perfectament l’esglesiola de Sant Sebastià i al seu costat el petit cal Bessó, ocupat des de fa temps però buit ara amb un retolet a la porta que avisa que el seu estadant és absent. El temple és obert i ja es pot deduir de seguida que no s’hi celebra cap funció ni religiosa ni d’altre tipus des de fa molt temps. Una pinzellada: es va consagrar el segle XI, a Sant Feliu, està ubicat en una cloterada, a redós del Comanegra i té com a sentinelles el pic de les Bruixes i el puig de Sant Marc. L’espai, si ens deturem a analitzar-lo fredament, és molt solitari. El silenci, com diu la coneguda frase, “es pot sentir”. Però un minúscul alè de vida es pot respirar en aquests verals i al veí mas de l’Om, hi trobem un neorural, jove i ben enraonat. És la masia més gran i important de tota la contrada i es manté molt dignament. Déu n’hi do, doncs, en tan poca àrea, veure-hi tres masos amb residència humana fixa.

Fa poc més d’una hora que anem fent camí. Tot just hem encetat el llarg itinerari que ens proposem recórrer i cal continuar en direcció al veí Maians. No triguem a creuar el torrent de Monars, habitualment eixut però que ara ofereix un bon raig d’aigua conseqüència de les pluges d’aquest mes de maig i ben a prop seu trepitgem un dels graus més ben ideats i conservats de l’Alta Garrotxa: el conegut com el pujant d’en Carreras, que nosaltres baixem. És un petit tram molt bonic que cal saber valorar com es mereix. No gaire després deixarem a l’esquerra l’esquifida balma dels portuguesos, per anar a topar amb la migrada font del Com, sense que ragi però amb el terra enfangat. Per que brolli encara no ha plogut prou. Som a les envistes de Maians, situat en un replà que acaba al tossal del mateix nom. En èpoques recula des no era mala casa si bé ara se’ns mostra molt deteriorada. És habitada per un xicot neorural i els seus voltants i l’interior no es pot dir que siguin cap prodigi de netedat i d’ordre. Ja fa una hora i quaranta-cinc minuts que hem sortit de la bassa i ens hem guanyat l’esmorzar. Hi ha una bona esplanada, brilla el sol i gana no en falta. Els nostres estomacs, recuperen la confiança que ja començaven a perdre i ben apeixats, reiniciem la marxa. Abans, però, contemplarem a cor què vols el panorama: el Bestrecà; el Talló; el Puig Ou; el Montpetit; el Montmajor; Santa Magdalena; el Puigsacalm, etc, i al darrere l’alterós Comanegra, tot un ample ventall a l’abast de la nostra mirada. Ara ens espera una estoneta platxeriosa. Camí amable, planer, dominat per l’alzina i el bruc. Però la comoditat aviat s’acaba i en arribar a la raconada creuem el torrent del Toll, no gaire lluny de cal Belitre, i girem a la dreta passant per sobre de cal Frare per bé que cap de les dues les veurem. Estem al bac d’Espasa que va pujant i travessem trossets delitosos. A mig camí de la font del Soms, que és la nostra propera fita, podrem contemplar l’espectacular cingle de les Gralles, paret vertical de considerable alçada, sota del ja esmentat tossal de Maians. El sol l’il·lumina en aquesta hora del matí i la seva visió és excel·lent. Anem trescant per zones feréstegues, solitàries i genuïnament autèntiques d’aquesta Alta Garrotxa que tant estimem. Sense adonar-nos-en passem per les migradíssimes restes del Soms, cobertes quasi totalment per les bardisses i fem cap a la seva font, normalment seca però que ara ens obsequia amb un bon raig d’aigua fresqueta i saborosa. Fa calor i això és tota una benedicció de Déu. Els rellotges assenyalen les dotze i toca, ara pujar. És ben bé que al cos se l’ha de castigar. Hem d’enfilar-nos pel conegut cingle de la Ferradura, traspassar el bonic pas dels Lladres i anar a raure al coll de Sant Marc, on som rebuts pel grandiós exemplar de faig, descomunal, soberg, mut vigilant del Puig a visitar. Aquí, a més a més, podem ampliar el nostre camp visual albirant la vall de Sant Aniol; el veïnat de Ribelles, amb la seva esglesiola; la petita vall de Riu; els dos Treus; el sempre magnífic Bassegoda, etc. Tot un ampli mostrari. Si tenim curiositat i dirigim la vista cap al canell esquerra veurem que un instrument petit i senzill ens informa de l’hora que vivim: és la una i hem començat a les vuit i vint minuts. No està gens malament però les forces no ens flaquegen. Endavant, doncs. Deixarem que passin uns seixanta minuts per tal que el viarany ens ofereixi un turonet suau, suficientment ample com perquè no resistim la temptació d’apropiar-nos-el per dinar-hi. La gana és feta i tot el grup endrapa el segon entrepà amb una afició digna d’elogi. Aigua, vi d’alguna bóta i cafè, sorgeixen d’entre els components i son benvinguts. Visca l’organització! Paps plens i sant tornem-hi. Som, si fa no fa, a la mateixa alçada de l’inici i des d’aquí contemplem, admirats, la quasi totalitat del que portem d’estricada. Caminem una regular estona per la falda del puig de les Bruixes, altre cop entre ufanosos oms que reben amb complaença el bon sol que ens va enlluernant. No som gaire lluny del punt de partida però abans passarem per la font de l’Avellanosa, envoltada d’avellaners. Aquest és el motiu del nom amb què és coneguda. Aquí un company explica l’anècdota que va succeir els anys cinquanta del segle passat. És la següent: en aquelles èpoques, el jovent de Beget, Rocabruna, Rabassa i Monars, acostumava a celebrar una trobada a la no pas gaire llunyana can França. Mataven i es menjaven un xai, bebien, feient xirinola i es divertien a llur manera. Entre ells hi havia un pastor de Mas de l’Om que en arribar l’hora de deixar aquest bon ambient per anar a atalayar el bestiar, var dir: ara me’n vaig a suïcidar. I va complir la seva promesa llevant-se la vida en aquesta font. Trenta minuts ens separen dels vehicles que hem abandonat fa una mica més de set hores i que ara recuperarem després d’haver trepitjat l’amplia zona més ferma, més mascle, més solitària, més aillada, més esquerpa i més impressionant de tota l’Alta Garrotxa.

La Junta

Olot, 11 de juny de 2013.

Leucate, nord de Catalunya - Poema

 

 

ALS COMPANYS DEL NORD DE CATALUNYA

(Amb tot el respecte i tota l’admiració per a en Jordi Barre)

 

Tant com me quedarà

un xic d’alegria,

tant com me quedarà

un xic d’il·lusió

jo evocaré amb enyorança

l’anada un bon dia a França,

que el meu cor recordarà

ple de joia i ple d’emoció.

 

M’és igual si per anar-hi

calgué llevar-me molt matí;

si plovent, sense pensar-m’hi

decidit, vaig prendre el camí

vers els nostre bons amics

de la Catalunya Nord,

grans persones, eixerits,

educats, vàlids per tot.

 

M’és igual si per compartir

tot un dia d’amistat,

de casa nostra vàrem partir

per trobar-nos al costat

dels magnífics companyons

d’esperit obert, senzills, grans:

tots són tan bons minyons

que més que amics són germans.

 

Quin goig! Quina felicitat!

Quina satisfacció! Quin plaer!

Tot és bonhomia i bona voluntat.

Tot és gaudi. Tot és planer.

 

Us estem ben reconeguts

i amb alta estima us recordem.

En tot fórem complaguts:

commosos ho confessem

i ens proposem, plens de senderi

i per correspondre com cal,

regalar-vos un bon tiberi

tirant la casa pel finestral

quan a festa a Olot vingueu

en recíproca i amistosa tornada.

 

Al vostre servei ens tindreu,

gran distinció ens serà donada.

Gràcies amics francesos!

Gràcies companys ardits!

us donem, amb els braços estesos

el cor obert i els ulls humits.

 

Tant com me quedarà

un xic d’alegria,

tant com me quedarà

un xic d’il·lusió

 

jo evocaré amb enyorança

l’anada un bon dia a França

que el meu cor recordarà

ple de joia i ple d’emoció.

- - oo000oo - -

Isidre Charles.- ( En nom de tota la  Colla dels Bufets)

UN COMIAT MOLT DOLORÓS

 

Fa tan sols una parell de mesos, a les habituals reunions del dilluns, va venir un company per donar-nos una mala nova: a la Justina li ha estat diagnosticat càncer de pàncreas. Ens vàrem quedar tots sorpresos, amb els cors glaçats, sacsejats per tan terrible informació. Afanyem-nos a aclarir que la Justina és l’esposa del nostre bon amic Ramon Boix, excursionista, enamorat de la muntanya, veritable artífex de la coneguda Colla dels Bufets, sorgida ja fa onze anys de forma modesta, que gràcies al seu entusiasme i encert ha anat creixent ininterrompudament fins a arribar al moment actual en què es manifesta com una veritat esplendorosa.

Som prou coneixedors que d’entre tots els tipus de càncer, aquest fins ara la ciència no l’ha pogut resoldre, però els bons desitjos eren tan profunds que no abandonàvem l’esperança. L’oncologia, al nostre país, està molt avançada i disposem de professionals de primeríssima categoria: potser es produiria el miracle. La realitat, però, se’ns apareixia amb tota la seva cruesa: l’enfermetat anava fent camí implacable, sense pietat ni treva i l’estat de la malalta empitjorava ràpidament fins a atènyer el moment del dolorós final. De la difunta recordarem tots els que l’hem tractada la seva senzillesa, la facilitat amb què sabia relacionar-se, el seu esperit obert i franc i un caràcter bonhomiós amb detalls de fina ironia, mai punyent ni molestosa.

L’acte de l’enterrament ha estat una demostració fefaent del bon nom i de l’apreci general que el matrimoni gaudia ben merescudament. Una església plena a vessar, presents familiars i el gran estols d’amics que han sabut guanyar-se al llarg de la seva trajectòria. La Justina se n’ha anat molt ben acompanyada i aital afirmació no coincideix més que quan s’està davant d’una persona que ha excel·lit en el seu capteniment, que ha pogut deixar petjada positiva en la caminada per aquest món. La seva ànima, per primera vegada i ja per sempre, ha abandonat el cos que l’aixoplugava dirigint-se a aquell lloc ignot on regna la pau i el benestar infinits, reservat solament a qui ha estat privilegiat d’usufructuar-lo i la Justina, se’ns dubte, ja hi és.

En moments com aquest, costa trobar expressions adequades. Potser serien prou adients aquelles bellíssimes paraules que el gran poeta Josep Carner va escriure en un dels seus més celebrats poemes i que diuen així:

“ Només que un passos i una pols la fi consum.

La fossa no pren més que una despulla,

i part d’allà de l’ombra viu, immortal, la llum.”

La Colla dels Bufets es sentiria pregonament honorada si aquests mots servissin per conhortar al viudo Ramon Boix i la resta de la família.

La Junta

Olot, 3-09-2013