No caminis davant meu, potser no et segueixi. No caminis darrera meu, potser no et guiï. Camina al meu costat i sigues el meu amic.

Viatge a Barcelona el dia 26 de gener de 2013


    Sortida  Cultural  Colla  dels  Bufets

                  Dia 2 de febrer 2013


Programa

 8h                        Sortida de Consum (cal ser puntuals)

9,45-10,30h          Parada i esmorzar a l’Àrea Montcada Autopista

(Cadascú s’ha de buscar la vida)
 
11,15                    Arribada al castell de Can Fanga
 
11,30-12,30          Visita Guiada castell de Montjuïc

 (2€ preu mig visita)

12,30-13,30         Temps lliure (fer fotos, fer el tafaner, fer castells...)         

14,00-16,00          Dinar al Tinglado de Monchos (Port Olímpic)

 16,00-16,30         L’autocar pot deixar a la rambla els que vulguin    

                             caminar un xic               ....
 
16,45-                   L’autocar deixarà per el Paral·lel els que  camini

                              menys que un xic.         
 
17,30.-                  Trobada davant del Teatre Condal per a recollir entrades i repartirles.

(Si, ministre, Joan Pera, Lluis Canut, L. Ferran...)

18,00-20,15           Tancats al Teatre

20,30-20,45          Pujar a l’Autocar cap a Olot, que faltarà gent

                                       Es  prega que quan acabi el teatre,-o abans- el personal passi pels 

                                      lavabos per a fer el que sigui...... i pentinar-se, que a poder ser anirem      

                                      directes fins La Garrotxa)

 23,ooh                 Cadascú a casa seva..i Déu en la de tots.




















Crònica Vallter–Núria 2012

TRAVESSIA VALLTER - NÚRIA

Continuant un cop més la tradició iniciada fa uns quant anys, els Bufets programaren la travessia indicada, un recorregut que ha estat qualificat, ben merescudament, de gran clàssic de l’excursionisme garrotxí.

El començament fou a l’aparcament de l’estació d’esquí. La temperatura era agradable i els cinquanta-dos marxaires anaven plens de moral i bons desitjos. Hi havia, ja d’entrada, un gran ambient subratllat de manera indubtable per la presència de banderes i estelades que més d’un component duia col·locada a la motxilla. El terra era humit confirmant que havia plogut els dies anteriors, com ja sabíem per les informacions que els meteoròlegs de la nostra televisió ens havien fornit. Sense adonar-nos-en ens vàrem trobar enfront de les migrades restes del refugi vell on davant mateix hi ha el naixement el riu Ter que havíem tingut l’ocasió de contemplar a bastament al nostre pas per Sant Pau de Segúries, Camprodon i Setcases. Som a les envistes del coll de la Marrana al que arribem després d’haver guanyat altura mitjançant la gran llaçada que a la seva esquerra dibuixa amb claredat l’itinerari a seguir. A dalt fem el primer reagrupament i reforcem les nostres reserves ingerint quelcom: fruits secs, plàtans, galetes, etc. Aquí es comenta que hi pot haver dues opcions: fer el trajecte per alt o el més tradicional per sota. Uns quants valents i decidits fan seva la primera possibilitat. Són tretze i entre ells una senyora, circumstància que contradiu aquella famosa frase que tots coneixem que proclama que la dona pertany al “sexe feble”. Ells pujaran al Bastiments, continuaran pel puig del Freser i el pic de l’Infern i a partir d’aquí aniran perdent altura per la carena fins a trobar el senderó que han abandonat en atènyer el coll de la Marrana.

Els que restem deixem a l’esquerra el cims de la coma d’Orri i ens dirigim cap a la cloterada, zona coneguda com els Aigols Podrits. Baixar suaument és tot un luxe però el descens s’acaba exactament quan trobem el primer reguerot que duu aigua des de mig aire del coll del Freser, que tenim a la nostra dreta. És on neix el riu del mateix nom. Algun altre petit corrent fa també acte de presència engruixint el minso cabal. El líquid és cristal·lí i fresquet i tastar-lo col·loca la gola en millors condicions de fer front al desnivell que ja hem pogut albirar abans i que és força llarg. Xino xano anem enlairant-nos fins a situar-nos davant de la cabana del Tirapits, edificació ferrenya que ha donat bons serveis com a aixopluc a més d’un muntanyenc. Ara sí que ve la bona: cal fer l’empitrada que és d’un cert desnivell. Emperò el corriol és savi i mitjançant una llarga ziga-zaga ben traçada “guanyem la partida”. Som al coll de Tirapits i aquí atenent les queixes que els nostres estómacs ens fan, esmorzem. Modestament direm que ens l’hem afanyat.

El més dificultós, el tram que exigeix més despesa d’energies, el tenim superat però cal ser conscients que resta molt per recórrer encara. Ben refets, reprenem la caminada per atènyer pocs minuts després el coll de la Vaca, des del qual podem contemplar els coneguts llacs de Carançà, ara una mica menys plens que en altres ocasions. La panoràmica és excel·lent i la vall de Carançà se’ns ofereix amb tota la seva plenitud. Distingim perfectament els estanys Blau, Negre i de les Truites: tot un espectacle. Malgrat que ens movem entre els dos mil set-cents i dos-mil vuit-cents metres, cal fer qualque petita remuntada que bo i reconeixent que és la causant directa d’algun bufet, salvem sense problemes. Així fem cap al Pic de la Fossa del Gegant, al peus el qual es situa el coll de Noucreus on nou d’aquests elements plantats al terra recorden el tràgic destí d’un nombre igual de persones que perderen la vida retuts per la força implacable d’una naturalesa desfermada. Posició privilegiada, aquesta, des d’on albirem tota la línia fronterera que el Pirineu va dibuixant: els pics de Noufonts; d’Eina i Finestrelles sorgeixen al proper horitzó fins a portar-nos al Puigmal que amb els seus dos mil nou-cents deu metres senyoreja autoritàriament tota la serralada. Des del coll esmentat anteriorment ens venen a la memòria, tot corroborant l’exactitud de la seva descripció, aquells famosos versos que Mossèn Cinto Verdaguer va crear quan trescava per aquests tocoms i que diuen així:

“ De puig en puig pel coll de Finestrelles

s’enfilen del Puigmal a l’alta cima,

tota la terra que el meu cor estima

des d’ací és veu en serres onejar”

Aquestes bellíssimes paraules, en una dada tan especialment significativa com aquesta, son més admirables que mai i tot recordant-les es difícil dominar una emoció que neix en el més pregon dels nostres cors.

Núria la veiem allà baix i ens sembla que ja ho tenim tot fet. Gros error puix que la coma de Noucreus és llarga per bé que de bon trepitjar si fem l’excepció del tram de davallada que en ben projectades giragonses ens duu a l’acabament de la tartera. Per cert que uns pocs components de la colla varen fer-la directament, pel dret, atallant pel mig del pedregam que al llarg dels segles s’ha anat formant. És fins i tot un bon xic divertit però cal tenir uns genolls a prova de sacrificis. Poc després passem per la font d’en Guillem, no vista per la gran majoria de transeunts, que ubicada un parell de metres dessota el camí, ofereix un raig humil però suficient per apaivagar la set de l’excursionista. Cada vegada som més a prop de la fita que perseguim. Uns quinze minuts després se’ns ajunta per la nostra dreta el sender que baixa del coll de Noufonts i després d’esmerçar-ne altres vint-i.cinc, creuem el conegut pont de l’Escuder que salva una petita gorga en el líquid de la qual alguna mainada hi xipolleja. No fa gaire que els valents que es varen separar al llunyà coll de la Marrana s’han reunit amb nosaltres i reagrupats acabem junts a Núria quan les busques del rellotge assenyalen les tretze hores i quaranta-cinc minuts.

Dinem al “restaurant” de sempre: unes taules i bancs de fusta adequadament ubicats davant la font del Dr. Bassols, són testimonis muts de la gana que traginem. Els entrepans dominen el “menú” encara que alguna carmanyola plena de flairosa pasta es fa ben present i destaca del conjunt. Com que la colla més d’una vegada usufructua serveis poc habituals, salta la sorpresa i un camarada no caminador però posseïdor d’un gran sentit del companyerisme, ens convida a una copa de cava fresquet i de bona qualitat. Veure-la en aital circumstància, en un lloc tan emblemàtic i significatiu pel nostre país com és Núria, és tota una experiència inoblidable. Quin pessigolleig tan agradable als nostres narius en apropar el got a la boca per engolir el líquid!!!

Final immillorable per a la majoria, no sense deixar constància que uns pocs encara varen tenir vitalitat suficient per baixar a Queralbs a peu. N’hi ha que són incansables. Com diuen la gent gran de pagès: “ Que Déu els conservi el delit”.

La Junta

Xè ANIVERSARI DE LA COLLA DELS BFETS

 

La caminada del dijous dia 28 de juny tingué una significació molt especial per a tota la nombrosa família que formem el Grup: la commemoració dels seus deu anys de vida. Un aniversari sempre es refereix a un fet o una circumstància digna de remembrança i si hi ha la coincidència que es celebri quan han transcorregut deu anys, l’esdeveniment agafa real volada. Un decenni, es miri per on es miri, és una fita ben considerable i si s’aconsegueix, la satisfacció és legítima i totalment comprensible.

L’acte fou senzill, com correspon al nostre tarannà i es va concretar en la col·locació d’un piolet al bell cim del Puig Corneli, fet amb molta traça per un company, lloc visible des de tots els voltants de l’església de Santa Magdalena, que reflectirà el sol, si llueix, i que atreuarà l’atenció dels molts muntanyencs que visiten aquells tocoms. S’hi pot llegir “ Xè aniversari –La Colla dels Bufets- 2002 – 2012 “ Privilegiada situació, aquesta, que ens permet la contemplació d’un reguitzell de destinacions que al llarg del temps hem anat recorrent: el Comanegra; el Sant Marc; el Pic de les Bruixes; el Bassegoda; el Ferran; la serralada del Corb; el veí Puigsacalm, la Mare de Déu del Món, etc. els tenim al nostre abast i restem sadollats de tanta exhibició panoràmica.

La recuperació d’energies gastades pujant pel vell camí dels Matxos tingué lloc cómodament ubicats a l’ombra que oferiren els bellíssims freixes que a cor què vols han anat creixent senyorialment davant mateix de la casa i esglesiola, ambdues molt ben restaurades. Espai ideal que per sí sol premia amb escreix l’esforç que cal esmerçar per assolir-lo. En aquesta petita àrea, agradable i amb temperatura molt plaent, Ramon Boix, el gran artífex d’aquesta realitat que avui és la Colla, amb breus paraules va explicar el seu naixement, el perquè del nom adoptat – encara que molt més joves ja aleshores per fer cims bufaven- i uns inicis que com sol succeir foren dubitatius i modestos. Alguns dels membres d’aquell ja llunyà 2002 ara, per raons d’edat o de condicions físiques en davallada, no ens acompanyen presencialment però si, sens dubte, amb el pensament. Pel “verí de la muntanya, fins al moment present, no s’ha descobert cap remei que el curi. El Grup ha tingut l’expertesa de saber ultrapassar l’àmbit geogràfic que li és propi - la Garrotxa, alta i baixa i el Pirineu més pròxim- valent-se d’amicals relacions amb d’altres comarques. Els camarades berguedans ens han guiat a Montserrat; al Pedraforca; al Matagalls, etc.; els del Ripollès han possibilitat que coneguéssim itineraris que difícilment hauríem trepitjat; un company de Cassà de la Selva va dirigir una sortida per un camí de ronda molt recomanable i, fins i tot, cal subratllar que tenim representació a la Catalunya Nord, on molt valuosos elements de Sant Llorenç´de la Salanca i pobles veïns, ens han fet companyia i han organitzat alguna sortida per terres del Rosselló.

El moment actual és esplendorós. El nombre de components ha anat enregistrant creixements suaus però sense treva i en aquests darrers temps és fàcilment observable un detall al que cal donar-li relleu i és que augmenta la participació femenina i això ho considerem positiu. És bo que el sexe contrari tingui més presència aportant la seva sensibilitat, llur gentilesa i, probablement, idees o suggerències prou vàlides. Algú de “la Confraria” va desitjar-li salut i llarga vida. Aquests auguris es compliran, n’estem segurs, i aital afirmació la diem davant l’evidència d’una base més que sòlida: el Grup gaudeix d’immillorable bona condició sanitària i qui pot presumir d’una tal prebenda és ben raonable pensar que l’existència el premiarà sent-li generosa.

Heus aquí, en narració breu però sentida, l’humil homenatge a la “Camarilla” i al seu element més important, Ramon Boix, que els 51 marxaires vàrem retre dijous passat a la millor Colla del món, de qui ens acomiadem dedicant-li amb emoció les darreres paraules d’aquest escrit: Visca la Colla dels Bufets!!!

LA JUNTA

Sant Grau d’Entreperes

Església romànica del segle XII inicialment consagrada a Santa Maria i posteriorment a Sant Grau, com a conseqüència de l’aplec que s’hi celebrava en honor d’aquest Sant que era el patró del bestiar boví. Aquí rau l’explicació de que  fos conegut com “l’aplec de les banyes”.

foto 1
Era costum que hi fessin cap, gent de Ribelles, de Bassegoda, de Sant Aniol, de Lliurona, de Tortellà, de Montagut, etc., és a dir, que era molt concorregut i tenia molta fama. La tradició servada al llarg del anys assenyala que els pagesos compraven  tantes candeles com caps de bestiar tenien a llurs masos, que encenien durant la celebració de la missa. Acabada la cerimònia, les apagaven  emportant-se-les cap a casa i allí les tornaven a aflamar, col·locant-les a les corts on tenien estabulat el bestiar. En aquest món, és bo tenir creences...
A la sortida de l’ofici es rifaven pans fets amb el blat que alternativament aportaven els de can Pentinet, can Diumenjó i la Quintana o sigui les masies més importants del veïnat d’Entreperes. És coneguda la història que narra que un pagès  va anar a l’aplec amb una vaca i que en tornar al mas d’origen, l’animal va fer un mal pas, es va despenyar i no podia sortir per ell sol ni amb l’ajuda del seu amo, qui veient la possibilitat de perdre un element del seu patrimoni, va implorar la intercessió del Sant, prometent que a l’aplec de l’any següent hi duria dos sacs de blat per a la fabricació dels pans. L’accident va tenir un final feliç i la bèstia es va salvar però el seu propietari s’oblidà de la paraula donada i els dos sacs de blat no aparegueren en lloc. A vegades la memòria és molt feble. És allò tan català que diu que “ el prometre no fa pobre” …
Olot, maig de 2011

Isidre

La cova del Bisbe



En temps molt reculats, a les darreries del segle IX, el sarraïns entren per Perpinya i van baixant cap a Ceret i Arles. Son gent sense fré ni llei. Per allà on passen deixen mal record. Roben, maten i violen i tenen especial mania per l'estament religiós,al que fan en possessió de diners. La llegenda diu que un bisbe, tement per la seva vida, va fugir esporuguit i va a anar a raure a aquesta cova que des de llavors és coneguda amb el mot que assenyala el seu càrrec eclesiàstic. Diu que des d'aqui celebrava missa els dies festius pels feligresos que passaven pel cami que que va a Sant Aniol, vora la riera del mateix nom, i per les estadantes de la veina cova de les Monges. Quins passavolants hi devia haver al camí? I les monges com podien oir missa si des de la seva cova no poden albirar la del Bisbe?



Tot és llegenda, com ja s'ha dit. El que és cert es que fou habitada en el paleolític puig que s'hi han trobat romanalles d'aquell període..

Isidre

Llegenda del darrer capellà de l’Esglèsia de Sant Aniol d’Aguja

El darrer capellà de Sant Aniol d’Aguja fou Mn. Francesc Puigmal i Pujol. Hi arribà el 1915. Des de molt petit, el seus pares vivien al Sunyer, casa pairal situada prop de Beget. De Sant Aniol els capellans en volien fugir. S’havien de fer càrrec de les parròquies de Sant Martí de Talaixà; Sant Julià de Ribelles; Sant Feliu de Riu; Santa Maria de les Agulles i la pròpia, habitades per gent humil i de poques disponibilitats econòmiques. Exercir com a curador de les ànimes de tota la feligresia representava un gran esforç i sacrifici i per aitals motius tots els preveres desitjaven marxar d’aquest clot de món, aïllat, lluny de les comunicacions normals, solitari i oblidat de la mà de Déu. sant Aniol-sagristia i capella
Però Mn. Puigmal va ser un cas especial. Hi estava bé. Va condicionar la rectoria instal·lant-hi aigua corrent; tenia biblioteca; gramola i fins i tot un aparell de ràdio. La pregunta que hom es fa es: i d’on sortien els diners necessaris perquè tot això fos realitat? La resposta, per més que pugui semblar inversemblant és la següent: feia contraband. Romangué a Sant Aniol fins a l’esclat de la Guerra Civil del 1936/ 1939 i va poder fugir a temps, ben just perquè quan arribava a la zona propera al Pujant d’en Llebre va veure com els eixelebrats de torn, cremaven davant la rectoria llibres, cadires, taules i tot el que els va passar pel cap.
Va anar a raure, no se sap com, a Cazalla de la Sierra (Sevilla) on va menar una existència exemplar. No tenia res seu i tot els pocs cabals que passaven per les seves mans els esmerçava en ajuts a la gent del poble que més ho necessitava. Fou tan austera, positiva, plena d’amor al proïsme i modèlica la seva petjada que la vila li atorgà el títol honorífic de Fill Predilecte.
Va morir a Olot l’any 1965 i en el cementiri de la nostra ciutat descansen les seves despulles.
Isidre.

Les Roques Encantades

Miquel Banús (2003; 93-95) explica que en uns goigs escrits per mossèn Eudald Riubrugent al 1783 i actualment desapareguts, parlant d’aquesta marededéu, deien que “Aquesta vall deplorava antes molta tempestat; des de que hi sou venerada cessà tal calamitat, en lo Jardí de Maria tal fet està contingut”.



Segons la llegenda, el diable generava episodis de mal temps i despreniments de pedres i blocs que encara avui dia es poden veure al lloc anomenat les Roques Encantades i, prop del santuari, en el roc de Claperols. Tal com explica Banús, Joan Carbonès, volent remeiar aquestes catàstrofes, al segle XVII va posar sota el roc de Claperols una imatge de la Verge i li va fer una petita capella. Més tard s’hi instal·là com a ermità, de manera que es varen acabar els perills atmosfèrics i els esllavissaments. Va ser el mateix Carbonès qui va decidir edificar la capella al 1642.
1.- La Colla del Bufets son companys senderistes que es troben per caminar. La colla no té cap tipus d’organització, ni direcció, ni responsabilitat. Cadascú s’incorpora a la Colla quan vol i la deixa quan li sembla.


2.- Durant el desenvolupament de la marxa, cada un de la colla serà responsable d’ell mateix, de caminar amb seny, anar ben equipat i saber el què ha de fer durant la sortida a la muntanya


3.- Qui proposi una sortida i li sigui acceptada, el seu únic compromís serà assenyalar el camí a fer. La responsabilitat de la Colla serà seguir plegats i ordenats. En el cas de que algú marxi del camí proposa, s’entretingui o vagi per les seves, aquestes actituds seran fetes sota la seva responsabilitat i sense cap comprimís per la resta de la Colla.


4.- El lloc de la marxa, el punt de trobada i hora de sortida, es plantejarà durant la marxa del dijous i es concretarà a la trobada del mercat al dilluns


5.- La Colla s’ho anirà dient i/o caldrà preguntar-ho als demés companys, de paraula, telèfon o internet, dies abans de la sortida.


6.- Cal arribar puntualment al lloc i hora assenyalats per a fer la sortida. Passats cinc minuts d’espera de cortesia, la Colla marxarà a fer la seva sortida.


7.- La sortida del darrer dijous de cada mes, finalitzarà dinant a qualsevol hostalot proper a la ruta a fer ( els que vulguin)

VÍDEO FOTOS DE LA COLLA DELS BUFETS - 2016 2ª PART

P1080433
 
https://www.youtube.com/watch?v=kBHaJyZI7R4

Cançonetes




Goigs de la Cerimònia del Bateig dels Confrares de la Colla dels Bufets



Estimats Confrares,

                     Com a ministre oficiant, us mostraré els meus poders atorgats

                     Que no hi ha altre personatge al Mon,

                     amb els ous del vostre Canonge Ramon

                     gustós, senyores i senyors m’avinc

                     a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons

com els pares Felipons

Els tinc nets i sense tites

com els pares Jesuïtes

També els tinc frescos i bonics

com els dels pares Dominics

Cadascun pesa un quilo

com els del Pare Camilo

No els tinc tous ni tampoc nanos,

com els tenien els Hermanos

Ni tenen les bosses tristes

com els dels hermanos Maristes

No em ballen nit i dia

com els de la escola Pia

Ni massa tocatardans

com son els dels Salesians

Ni fan aquell tuf de be

dels frares de la Mercè

Ni amb senyals alarmistes

dels ous dels seminaristes

Ni ridículs ni pudents

com ho son en tants convents

Ni aprimats pels mals vicis

com els tenen els novicis

Son peces que fan lluir

com els de sant Agustí

No se’m poden tornar enrere

com li passava a sant Pere

I tenen un toc tant suau

com els collons de sant Pau

I poden omplir un cabàs

com els ous de sant Tomàs

Hi ha més tall i més tiberi

que els de sant Felip Neri

No m’escalden la titola

com a sant Ignasi de Loyola

No em freguen la pastanaga

com a sant Lluís Gonzaga

     
resumint:

Que no hi ha altre personatge al mon

amb els ous com els del vostre Canonge Ramon

 Amb aquesta peça tant pulcra i fina, disposada a tot servei, PER MAJOREM GLORIAM DEI. Pels poders que m’han estat atorgats pels Confrares de la colla dels Bufets, previ consentiment dels interessats, i amb la meva condició de representant de capellans i escolans aquí presents, passem tot seguit a fer la celebració del bateig.
  ( es demana la presència del neòfit a batejar..)

Com manen els estatuts no escrits de la nostra Confraria, quedes des d’aquest moment batejat amb ratafia com a nou confrare de la gloriosa Colla dels Bufets, per majorem gloria’m dei.


EL CARDO


Dones rosses i morenes
A Olot busquen un torero
Amb una pixa així Grossa
Envidia del mundo entero


El cardo tiene por nombre
Torero i buen cardador
Su polla al estirarse
Parece un gran espigot


Su trempera les fascina
Cuando la entra pa cardar
I al sentir como barrina
Todas chillan sin parar


Torero, quina cigala
Es com una barra d’or
El cardo tiene una pixa
La més Grossa que hi ha a Olot


Su hermanu la té petita
Però no para de jugar
I a més d’una figa excita
Quan comenta a bellugar


Pequeña i aixurida
Mai es cansa de cardar
El cardo tiene un hermano
D’aquells de déjalo anar.
Sóc Jo ¡¡¡


EL MEU AVI


el meu avi va anar a Cuba
i un bordell i va muntar
la millor casa de putes
de la Xina a Gibraltar


va ser una gran meravella
per a tots els mariners
que només de tocar terra
osties hi havia, per a ser els primers


quan els catalans volien pitxar
cap a casa l’avi havien d’anar
i allà amb la bandarra solien cantar, solien cantar
-Que visquin les putes de cal català


Arribaven de la guerra
Els hi cremaven els collons
I es cardaven les pubilles
Ho feien sense condons


Els mariners de la lleva
I l’avi els primer de tots
No deixaven cap figa orfe
Els veies cardant per tots racons


Quan els catalans volien pitxar
Cridava el meu avi: “ au nois a pagar”
Va acabar la guerra i no varen tornar, no varen tornar
Es van quedar a Cuba i vinga follar i vinga follar.




FICA-LI NOIA


El dia que em vaig casar
No en tenia pa ni vi
Sols una quartera d’ordi
Que la en vaig portat al molí


Fica-li noia, fica-li sí
Fica-li noia el cornetí.


Sols una quartera d’ordi
Que la vaig portar al molí
Quan arribo a casa meva
La dona no em vol obrir

Estr.


Quan arribo a casa meva
La dona no em vol obrir
Guaito per sota la porta
Veig un frare caputxí


Estr.


Guaito per sota la porta
Veig un frare caputxí
Agafo un buscai d’aulina
I el n’agafa dos de pi


Estr.


Agafo un buscai d’aulina
I el n’agafa dos de pi
Ja l’ hi foto garrotada
I ell me’n fot dues a mi


Estr.


Ja l’ hi foto garrotada
I ell me’n fot dues a mi
Tras d’haver-me cardat la dona
Ara em dóna pel cul a mi.


Estr.


Tras d’haver-me cardat la dona
Ara em dóna pel cul a mi.
Maleït sigui el frare
La puta que el va parir.






 
L’ AIGUAT D’ OLOT


A l’any mil nou-cents quaranta
A Olot hi haver un aiguat, un aiguat
Que el Fluvià es passejava
Pels carrers de la ciutat


I els veïns d’abaix pujaven
I els veïns d’abaix pujaven cap a dalt
Pensant-se que passava
El diluvi universal


Si una altra vegada torna
Ja sabeu el que heu de fer, heu de fer
Arreplegar-ne forces fustes
I fer l’Arca de Noè


I un borratxo que ho va veure
Un borratxo que ho va dir, ho va dir
Va dir: que feia més mal l’aigua
L’aigua que no pas el vi




LES ABSOLTES


Les comunes de sifó
No són bones per tothom
Perque el qui caga de cop s’esquitxa


N’heu fet gaires
-no gaires


Anem-ne a fer un poc
Anem
Oh benedictus
Fructus ventris tuis generosis
Orate frates, el cul me grates
Jo amb esclops i tu amb sabates
A que no m’atrapes ?


N’heu fet gaires
-no gaires


Anem-ne a fer un poc
Anem
Sumsum corda sumsum merda
Ara que la tenia
Ja me l’has fet perdre
Vinguen peles, vinguen duros
Ai que bèsties i que burros
I aquí descansen els ossos
D’un que els tenia molt grossos


Qui té duros fuma puros
Qui no en té fuma paper
Qui té boca s’equivoca
I qui té nas es moca
Vinguin peles, vinguin duros
Ai que bèsties i que burros
Toqueu-vos els collons..
Orate frates, amen




REPUTICANTICUS


Ja en farem dir una novena a sant Agustí ( bis)
A la pressó
Per que els de la Moixina ens han dit que no( bis)


Reputicanticus quin cony d’auxilicus
Kirielesion de l’espiritu sànticu
Cara de rànticu, marià concentricu
I aunque tenga las patilles tórtiques
La cara rústica, el pel màsticu i el cul frèsticu
La tita tórtica


Tres homes sense calces vàrem trobar
I amb pistoles dretes a punt de tirar
Son caçadors
I per les nenes maques bons tiradors(bis)
Ja en respon el més petit: jo no hi vull anar (bis)
A Montserrat
Per que el de la Moixina ens han ben cardat (bis)


Dóminus vobiscum, seculorum cristicum
Cul d’una vella,cardeu-li un místicu
Botualisticu