TRAVESSIA VALLTER - NÚRIA
Continuant un cop més la tradició iniciada fa uns quant anys, els Bufets programaren la travessia indicada, un recorregut que ha estat qualificat, ben merescudament, de gran clàssic de l’excursionisme garrotxí.
El començament fou a l’aparcament de l’estació d’esquí. La temperatura era agradable i els cinquanta-dos marxaires anaven plens de moral i bons desitjos. Hi havia, ja d’entrada, un gran ambient subratllat de manera indubtable per la presència de banderes i estelades que més d’un component duia col·locada a la motxilla. El terra era humit confirmant que havia plogut els dies anteriors, com ja sabíem per les informacions que els meteoròlegs de la nostra televisió ens havien fornit. Sense adonar-nos-en ens vàrem trobar enfront de les migrades restes del refugi vell on davant mateix hi ha el naixement el riu Ter que havíem tingut l’ocasió de contemplar a bastament al nostre pas per Sant Pau de Segúries, Camprodon i Setcases. Som a les envistes del coll de la Marrana al que arribem després d’haver guanyat altura mitjançant la gran llaçada que a la seva esquerra dibuixa amb claredat l’itinerari a seguir. A dalt fem el primer reagrupament i reforcem les nostres reserves ingerint quelcom: fruits secs, plàtans, galetes, etc. Aquí es comenta que hi pot haver dues opcions: fer el trajecte per alt o el més tradicional per sota. Uns quants valents i decidits fan seva la primera possibilitat. Són tretze i entre ells una senyora, circumstància que contradiu aquella famosa frase que tots coneixem que proclama que la dona pertany al “sexe feble”. Ells pujaran al Bastiments, continuaran pel puig del Freser i el pic de l’Infern i a partir d’aquí aniran perdent altura per la carena fins a trobar el senderó que han abandonat en atènyer el coll de la Marrana.
Els que restem deixem a l’esquerra el cims de la coma d’Orri i ens dirigim cap a la cloterada, zona coneguda com els Aigols Podrits. Baixar suaument és tot un luxe però el descens s’acaba exactament quan trobem el primer reguerot que duu aigua des de mig aire del coll del Freser, que tenim a la nostra dreta. És on neix el riu del mateix nom. Algun altre petit corrent fa també acte de presència engruixint el minso cabal. El líquid és cristal·lí i fresquet i tastar-lo col·loca la gola en millors condicions de fer front al desnivell que ja hem pogut albirar abans i que és força llarg. Xino xano anem enlairant-nos fins a situar-nos davant de la cabana del Tirapits, edificació ferrenya que ha donat bons serveis com a aixopluc a més d’un muntanyenc. Ara sí que ve la bona: cal fer l’empitrada que és d’un cert desnivell. Emperò el corriol és savi i mitjançant una llarga ziga-zaga ben traçada “guanyem la partida”. Som al coll de Tirapits i aquí atenent les queixes que els nostres estómacs ens fan, esmorzem. Modestament direm que ens l’hem afanyat.
El més dificultós, el tram que exigeix més despesa d’energies, el tenim superat però cal ser conscients que resta molt per recórrer encara. Ben refets, reprenem la caminada per atènyer pocs minuts després el coll de la Vaca, des del qual podem contemplar els coneguts llacs de Carançà, ara una mica menys plens que en altres ocasions. La panoràmica és excel·lent i la vall de Carançà se’ns ofereix amb tota la seva plenitud. Distingim perfectament els estanys Blau, Negre i de les Truites: tot un espectacle. Malgrat que ens movem entre els dos mil set-cents i dos-mil vuit-cents metres, cal fer qualque petita remuntada que bo i reconeixent que és la causant directa d’algun bufet, salvem sense problemes. Així fem cap al Pic de la Fossa del Gegant, al peus el qual es situa el coll de Noucreus on nou d’aquests elements plantats al terra recorden el tràgic destí d’un nombre igual de persones que perderen la vida retuts per la força implacable d’una naturalesa desfermada. Posició privilegiada, aquesta, des d’on albirem tota la línia fronterera que el Pirineu va dibuixant: els pics de Noufonts; d’Eina i Finestrelles sorgeixen al proper horitzó fins a portar-nos al Puigmal que amb els seus dos mil nou-cents deu metres senyoreja autoritàriament tota la serralada. Des del coll esmentat anteriorment ens venen a la memòria, tot corroborant l’exactitud de la seva descripció, aquells famosos versos que Mossèn Cinto Verdaguer va crear quan trescava per aquests tocoms i que diuen així:
“ De puig en puig pel coll de Finestrelles
s’enfilen del Puigmal a l’alta cima,
tota la terra que el meu cor estima
des d’ací és veu en serres onejar”
Aquestes bellíssimes paraules, en una dada tan especialment significativa com aquesta, son més admirables que mai i tot recordant-les es difícil dominar una emoció que neix en el més pregon dels nostres cors.
Núria la veiem allà baix i ens sembla que ja ho tenim tot fet. Gros error puix que la coma de Noucreus és llarga per bé que de bon trepitjar si fem l’excepció del tram de davallada que en ben projectades giragonses ens duu a l’acabament de la tartera. Per cert que uns pocs components de la colla varen fer-la directament, pel dret, atallant pel mig del pedregam que al llarg dels segles s’ha anat formant. És fins i tot un bon xic divertit però cal tenir uns genolls a prova de sacrificis. Poc després passem per la font d’en Guillem, no vista per la gran majoria de transeunts, que ubicada un parell de metres dessota el camí, ofereix un raig humil però suficient per apaivagar la set de l’excursionista. Cada vegada som més a prop de la fita que perseguim. Uns quinze minuts després se’ns ajunta per la nostra dreta el sender que baixa del coll de Noufonts i després d’esmerçar-ne altres vint-i.cinc, creuem el conegut pont de l’Escuder que salva una petita gorga en el líquid de la qual alguna mainada hi xipolleja. No fa gaire que els valents que es varen separar al llunyà coll de la Marrana s’han reunit amb nosaltres i reagrupats acabem junts a Núria quan les busques del rellotge assenyalen les tretze hores i quaranta-cinc minuts.
Dinem al “restaurant” de sempre: unes taules i bancs de fusta adequadament ubicats davant la font del Dr. Bassols, són testimonis muts de la gana que traginem. Els entrepans dominen el “menú” encara que alguna carmanyola plena de flairosa pasta es fa ben present i destaca del conjunt. Com que la colla més d’una vegada usufructua serveis poc habituals, salta la sorpresa i un camarada no caminador però posseïdor d’un gran sentit del companyerisme, ens convida a una copa de cava fresquet i de bona qualitat. Veure-la en aital circumstància, en un lloc tan emblemàtic i significatiu pel nostre país com és Núria, és tota una experiència inoblidable. Quin pessigolleig tan agradable als nostres narius en apropar el got a la boca per engolir el líquid!!!
Final immillorable per a la majoria, no sense deixar constància que uns pocs encara varen tenir vitalitat suficient per baixar a Queralbs a peu. N’hi ha que són incansables. Com diuen la gent gran de pagès: “ Que Déu els conservi el delit”.
La Junta
