No caminis davant meu, potser no et segueixi. No caminis darrera meu, potser no et guiï. Camina al meu costat i sigues el meu amic.

Trescant per la zona de Monars

 

El dijous de la passada setmana, la nostra Colla va fer un dels recorreguts més bells i més espectaculars de l’Alta Garrotxa. Per bé que l’inici davant de la bassa de Monars i la zona d’un verd vellutat i net que l’envolta fins a arribar, suaument, al modest Puig Ferriol, ens pugui ser enganyós, la realitat se’ns capgira i tot baixant pels cingles d’en Vilà, el camí es va endinsant per terreny rocós, en més d’un moment un bon xic dur de trepitjar. Els descens és força ràpid tot comprovant que l’om és, clarament, l’arbre que domina la contrada. Sense quasi adonar-nos-en, veiem el tossal de l’Arnau, cingle que cau verticalment no pas lluny de la nostra posició i que a aquesta hora del matí llueix orgullós la seva paret perfectament enllumenada pel sol. Ara podem, ja, albirar el en altre temps famós corral de Masmitjà, mig ruinós. Si s’hi entra, les migrades restes del gran embigat que posseia permeten imaginar els seus llargs anys gloriosos en què tenia capacitat per aixoplugar tres mil ovelles. Es diu aviat, això. Seguim davallant i quasi a tocar trobem la casa rebent-nos els lladrucs d’un gos, senyal que és habitada però sense que cap persona sortís a saludar-nos. La veritat és que presenta un acceptable estat de conservació. Una curiositat: la gent de Beget comentaven que les mongetes d’aquest mas no tenien parió. Des d’aquí contemplem perfectament l’esglesiola de Sant Sebastià i al seu costat el petit cal Bessó, ocupat des de fa temps però buit ara amb un retolet a la porta que avisa que el seu estadant és absent. El temple és obert i ja es pot deduir de seguida que no s’hi celebra cap funció ni religiosa ni d’altre tipus des de fa molt temps. Una pinzellada: es va consagrar el segle XI, a Sant Feliu, està ubicat en una cloterada, a redós del Comanegra i té com a sentinelles el pic de les Bruixes i el puig de Sant Marc. L’espai, si ens deturem a analitzar-lo fredament, és molt solitari. El silenci, com diu la coneguda frase, “es pot sentir”. Però un minúscul alè de vida es pot respirar en aquests verals i al veí mas de l’Om, hi trobem un neorural, jove i ben enraonat. És la masia més gran i important de tota la contrada i es manté molt dignament. Déu n’hi do, doncs, en tan poca àrea, veure-hi tres masos amb residència humana fixa.

Fa poc més d’una hora que anem fent camí. Tot just hem encetat el llarg itinerari que ens proposem recórrer i cal continuar en direcció al veí Maians. No triguem a creuar el torrent de Monars, habitualment eixut però que ara ofereix un bon raig d’aigua conseqüència de les pluges d’aquest mes de maig i ben a prop seu trepitgem un dels graus més ben ideats i conservats de l’Alta Garrotxa: el conegut com el pujant d’en Carreras, que nosaltres baixem. És un petit tram molt bonic que cal saber valorar com es mereix. No gaire després deixarem a l’esquerra l’esquifida balma dels portuguesos, per anar a topar amb la migrada font del Com, sense que ragi però amb el terra enfangat. Per que brolli encara no ha plogut prou. Som a les envistes de Maians, situat en un replà que acaba al tossal del mateix nom. En èpoques recula des no era mala casa si bé ara se’ns mostra molt deteriorada. És habitada per un xicot neorural i els seus voltants i l’interior no es pot dir que siguin cap prodigi de netedat i d’ordre. Ja fa una hora i quaranta-cinc minuts que hem sortit de la bassa i ens hem guanyat l’esmorzar. Hi ha una bona esplanada, brilla el sol i gana no en falta. Els nostres estomacs, recuperen la confiança que ja començaven a perdre i ben apeixats, reiniciem la marxa. Abans, però, contemplarem a cor què vols el panorama: el Bestrecà; el Talló; el Puig Ou; el Montpetit; el Montmajor; Santa Magdalena; el Puigsacalm, etc, i al darrere l’alterós Comanegra, tot un ample ventall a l’abast de la nostra mirada. Ara ens espera una estoneta platxeriosa. Camí amable, planer, dominat per l’alzina i el bruc. Però la comoditat aviat s’acaba i en arribar a la raconada creuem el torrent del Toll, no gaire lluny de cal Belitre, i girem a la dreta passant per sobre de cal Frare per bé que cap de les dues les veurem. Estem al bac d’Espasa que va pujant i travessem trossets delitosos. A mig camí de la font del Soms, que és la nostra propera fita, podrem contemplar l’espectacular cingle de les Gralles, paret vertical de considerable alçada, sota del ja esmentat tossal de Maians. El sol l’il·lumina en aquesta hora del matí i la seva visió és excel·lent. Anem trescant per zones feréstegues, solitàries i genuïnament autèntiques d’aquesta Alta Garrotxa que tant estimem. Sense adonar-nos-en passem per les migradíssimes restes del Soms, cobertes quasi totalment per les bardisses i fem cap a la seva font, normalment seca però que ara ens obsequia amb un bon raig d’aigua fresqueta i saborosa. Fa calor i això és tota una benedicció de Déu. Els rellotges assenyalen les dotze i toca, ara pujar. És ben bé que al cos se l’ha de castigar. Hem d’enfilar-nos pel conegut cingle de la Ferradura, traspassar el bonic pas dels Lladres i anar a raure al coll de Sant Marc, on som rebuts pel grandiós exemplar de faig, descomunal, soberg, mut vigilant del Puig a visitar. Aquí, a més a més, podem ampliar el nostre camp visual albirant la vall de Sant Aniol; el veïnat de Ribelles, amb la seva esglesiola; la petita vall de Riu; els dos Treus; el sempre magnífic Bassegoda, etc. Tot un ampli mostrari. Si tenim curiositat i dirigim la vista cap al canell esquerra veurem que un instrument petit i senzill ens informa de l’hora que vivim: és la una i hem començat a les vuit i vint minuts. No està gens malament però les forces no ens flaquegen. Endavant, doncs. Deixarem que passin uns seixanta minuts per tal que el viarany ens ofereixi un turonet suau, suficientment ample com perquè no resistim la temptació d’apropiar-nos-el per dinar-hi. La gana és feta i tot el grup endrapa el segon entrepà amb una afició digna d’elogi. Aigua, vi d’alguna bóta i cafè, sorgeixen d’entre els components i son benvinguts. Visca l’organització! Paps plens i sant tornem-hi. Som, si fa no fa, a la mateixa alçada de l’inici i des d’aquí contemplem, admirats, la quasi totalitat del que portem d’estricada. Caminem una regular estona per la falda del puig de les Bruixes, altre cop entre ufanosos oms que reben amb complaença el bon sol que ens va enlluernant. No som gaire lluny del punt de partida però abans passarem per la font de l’Avellanosa, envoltada d’avellaners. Aquest és el motiu del nom amb què és coneguda. Aquí un company explica l’anècdota que va succeir els anys cinquanta del segle passat. És la següent: en aquelles èpoques, el jovent de Beget, Rocabruna, Rabassa i Monars, acostumava a celebrar una trobada a la no pas gaire llunyana can França. Mataven i es menjaven un xai, bebien, feient xirinola i es divertien a llur manera. Entre ells hi havia un pastor de Mas de l’Om que en arribar l’hora de deixar aquest bon ambient per anar a atalayar el bestiar, var dir: ara me’n vaig a suïcidar. I va complir la seva promesa llevant-se la vida en aquesta font. Trenta minuts ens separen dels vehicles que hem abandonat fa una mica més de set hores i que ara recuperarem després d’haver trepitjat l’amplia zona més ferma, més mascle, més solitària, més aillada, més esquerpa i més impressionant de tota l’Alta Garrotxa.

La Junta

Olot, 11 de juny de 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari