No caminis davant meu, potser no et segueixi. No caminis darrera meu, potser no et guiï. Camina al meu costat i sigues el meu amic.

UN COMIAT MOLT DOLORÓS

 

Fa tan sols una parell de mesos, a les habituals reunions del dilluns, va venir un company per donar-nos una mala nova: a la Justina li ha estat diagnosticat càncer de pàncreas. Ens vàrem quedar tots sorpresos, amb els cors glaçats, sacsejats per tan terrible informació. Afanyem-nos a aclarir que la Justina és l’esposa del nostre bon amic Ramon Boix, excursionista, enamorat de la muntanya, veritable artífex de la coneguda Colla dels Bufets, sorgida ja fa onze anys de forma modesta, que gràcies al seu entusiasme i encert ha anat creixent ininterrompudament fins a arribar al moment actual en què es manifesta com una veritat esplendorosa.

Som prou coneixedors que d’entre tots els tipus de càncer, aquest fins ara la ciència no l’ha pogut resoldre, però els bons desitjos eren tan profunds que no abandonàvem l’esperança. L’oncologia, al nostre país, està molt avançada i disposem de professionals de primeríssima categoria: potser es produiria el miracle. La realitat, però, se’ns apareixia amb tota la seva cruesa: l’enfermetat anava fent camí implacable, sense pietat ni treva i l’estat de la malalta empitjorava ràpidament fins a atènyer el moment del dolorós final. De la difunta recordarem tots els que l’hem tractada la seva senzillesa, la facilitat amb què sabia relacionar-se, el seu esperit obert i franc i un caràcter bonhomiós amb detalls de fina ironia, mai punyent ni molestosa.

L’acte de l’enterrament ha estat una demostració fefaent del bon nom i de l’apreci general que el matrimoni gaudia ben merescudament. Una església plena a vessar, presents familiars i el gran estols d’amics que han sabut guanyar-se al llarg de la seva trajectòria. La Justina se n’ha anat molt ben acompanyada i aital afirmació no coincideix més que quan s’està davant d’una persona que ha excel·lit en el seu capteniment, que ha pogut deixar petjada positiva en la caminada per aquest món. La seva ànima, per primera vegada i ja per sempre, ha abandonat el cos que l’aixoplugava dirigint-se a aquell lloc ignot on regna la pau i el benestar infinits, reservat solament a qui ha estat privilegiat d’usufructuar-lo i la Justina, se’ns dubte, ja hi és.

En moments com aquest, costa trobar expressions adequades. Potser serien prou adients aquelles bellíssimes paraules que el gran poeta Josep Carner va escriure en un dels seus més celebrats poemes i que diuen així:

“ Només que un passos i una pols la fi consum.

La fossa no pren més que una despulla,

i part d’allà de l’ombra viu, immortal, la llum.”

La Colla dels Bufets es sentiria pregonament honorada si aquests mots servissin per conhortar al viudo Ramon Boix i la resta de la família.

La Junta

Olot, 3-09-2013

Cap comentari:

Publica un comentari