La Ruta de l’Exili
El dijous passat, 28 de febrer de 2013, la Colla dels Bufets va fer un recorregut ple d’història: el camí dels exiliats, itinerari que a les acaballes de la guerra Civil varen trepitjar milers de catalans fugint dels horrors d’una contesa que tantes penalitats, tantes desgràcies, tants morts produí i tantes famílies deixà trencades. Aquesta tristíssima circumstància fa que mentre caminem, anem rememorant aquells esdeveniments situant-nos, mentalment, en la pell de totes aquelles persones que, sense que els quedés altre remei, abandonaren llurs llars, l’escalf dels seus, el caliu que proporciona estar envoltat dels ambients quotidians tan plaents i es dirigiren a un destí incert, desconegut que, de ben segur, estaria ple de calamitats i que haurien d’afrontar per tal de continuar abraçats a la vida.
D’antuvi caldrà esmentar que l’atzar volgué donar al petit poble de La Vajol un protagonisme extraordinari. Pensem que un gran mas ben proper, can Barris, acollí al president de la República, Manuel Azaña; el de les Corts, Martínez Barrio; el primer ministre Juan Negrin i altres alts càrrecs que sempre acompanyen a aquests personatges i que ben a la vora, aquest darrer manà construir una mena de búnker a dins del qual s’hi col·locaren quadres procedents del Museu del Prado i lingots d’or que el Banc d’Espanya tenia a la seva càmera cuirassada com a reserva. És el que coneixem com la Mina Canta o la Mina Negrin. En una altra gran pairalia, can Perxés, s’hi allotjaren el president de la Generalitat, Lluís Companys; el dels bascs Sr. Aguirre i els consellers Josep Terradellas, Carles Pi i Sunyer, Josep Irla i d’altres. Convé dir, a la vegada, que en ell trobaren aixopluc, també, un grup d’intel·lectuals de primer ordre: Pompeu Fabra; Rovira i Virgili; Xavier Benguerel; Mercè Rodoreda; Armand Obiols; Joan Oliver i alguns més i que als baixos del mas s’hi varen emmagatzemar importants col·leccions del Museu Arqueològic i diversos retaules gòtics. Fetes aquestes breus pinzellades, donarem pas al relat de la caminada que s’inicià a l’aparcament del restaurant Can Camaulis, on després dinaríem, no sense que sorgissin dubtes puix que en arribar-hi plovisquejava i calgué resguardar-nos-en sota el porxo d’entrada de l’establiment. Passats uns minuts, caient encara febles gotes, es decidí emprendre la marxa. Fórem un bon xic ardits però la jugada va sortir bé. Després d’uns cent metres de transitar per la pista que duu al coll de la Manrella, apareix a l’esquerra un rètol que informa la direcció al coll de Llí. Això és el que volem. Primer es una pista força malmesa i tot seguit camí. Sempre en suau pujada fem cap al coll suara citat, petit espai pla on destaca un plafó explicatiu. Per aquest lloc creuaren la frontera la matinada del 5 de febrer del 1939, els presidents Azaña, Companys i Aguirre i els components del seguici que els feien costat. El mateix s’ha de dir d’alguns d’aquells lletraferits que també hem mencionat. Aquí hi ha un re-agrupament i un company usufructua uns pocs minuts per explicar que un d’ells, el gran poeta Joan Oliver, essent ja a França, recordaria aquests tristos moments, passats en circumstàncies tan doloroses com tràgiques, escrivint una creació que va titular Corrandes de l’exili, corrandes que atenyeren justa fama i que el nostre “Bufet” va llegir. Perquè aquesta narració no sigui massa extensa, en transcriurem tan sols algunes estrofes:
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re…
Si la lluna feia el ple
També el féu la nostra pena.
*****
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
*****
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
Les paraules són tan encertades, tan esplèndidament descriptives d’una situació excepcionalment corprenedora, que foren escoltades amb un silenci i un respecte totals. Però hem de continuar i agafem un senderol que ens va baixant mandrosament. Se’ns mostra força desgastat pels efectes de la pluja i de les nevades: es veu clarament que suporta el pas d’excursionistes. Estem envoltats de castanyers i un petit rierol ens fa companyia des de poc abans d’arribar a Les Illes on no som ben rebuts: a la finesrtra de la casa adossadada al restaurant Els Trabucaires, apareix el cap despentinat i la cara arrugada i de mal gènit d’una dona gran, que ens maleeix els ossos perquè, diu, l’hem despertat i trencat el seu descans. Són, ara, les 10 hores i 17 minuts i això és suficient prova del mal caràcter d’aquesta persona. No té raó. Aquí esmorzem amb l’ambient fresquet i el cel lleugerament emboirat.
El petit poblet de Les Illes recorda molt respectuosament els fets històrics dels quals va ser testimoni mut. A la dreta de la porta d’entrada del restaurant, hi ha una placa escrita en francès que traduït al català, diu:
“ Per aquest lloc el 5-2-1939 passaren expulsats d’Espanya
per l’agressió nazi fascista internacional, els presidents de
la República, Manuel Azaña,
de la Generalitat, Lluís Companys,
de la Generalitat d’Euskadi José Mª Aguirre.
França els va atorgar el dret d’asil.
Associació d’antics combatents i víctimes de guerra de la república
espanyola.”
i a la sortida, en una petita placeta, un monument senzill però ben tingut i de bella presència. Amb bandera i escut catalans, gravat a una pedra d’adequades dimensions, llegim:
“ Al poble.
A tots els combatents republicans espanyols que
varen passar a l’exili en defensa de la llibertat.
Febrer 1939.”
Admirables aquests veïns d’un llogarret quasi insignificant, que han demostrat una exquisida sensibilitat envers tots els que patiren el flagell de la guerra entre germans.
Deixem “le petit village”, net i silenciós, i emprenem la pujada cap a coll de la Manrella. Durant una bona estoneta trepitgem pista, un xic atrotinada, sempre en suau ascens, fins a desviar a la dreta i trobar l’ampla esplanada on s’hi ubica el monument a Lluís Companys. Els aparells fotogràfics no descansen per tal de capturar imatges per al record. El “bufaire” que ja havia donat alguna informació al coll de Llí, demana atenció i com una estremidora prova de com varen ser de cruels i despietades les conseqüències de les hostilitats del 1936/39, llegeix una carta que un mestre de Figueres, que es deia Josep Pei, va deixar sobre la taula de casa en el moment de la seva marxa forçada cap a França, el redactat de la qual és el següent:
“ Avi, tia petita, germans tots, a les vostres mans poso avui el tresor de la meva vida. La Remei i l’Albert no tindran, a partir d’ara, ningú més que vosaltres. Ja sé que és molt. Ja sé que allà on siguin també hi haurà els vostre escalf i la vostra acollença. Aquesta certitud m’ajuda a fer menys dolorosa la separació. Estimeu-los. Vosaltres sou tots bons i teniu bon cor. Ells també ho són i el seu cor batega amb el vostre. Feu-ne de tots un i la vida, avui massa amarga, ens serà un xic més planera.
L’Albert es troba en plena formació. Cuida’l, avi! Que la meva absència no es faci notar gaire. Feu-me’n un home. Us ho demano amb devoció de creient. Amb tota la passió d’una ànima feta trossos.
Vostre, ben vostre. Josep.”
Tothom ha escoltat atentament i amb rostre seriós i compassiu la descripció d’uns moments d’extrema tristor, en la que amb tot l’amor i responsabilitat de pare, encomana a tots els seus familiars més propers els dos fills que ha d’abandonar i que tem que no tornarà a veure. Aquesta prosa és meravellosa i colpeja els cors més insensibles. Per més que això sotraguegi els nostres sentiments, creiem que és bo que es conegui.
Ens cal, ara, recórrer el darrer tram, que serpenteja per zona on senyoreja l’alzina. En poc menys d’una hora arribarem a La Vajol i, més concretament, al monument a l’exiliat. Aquí és adequada una nova explicació. L’escultura situada a sobre una considerable pedra als afores de la població, representa un pare que dona la ma a la seva filleta, que es val d’una crossa per caminar. La història és esfereidora. De la ciutat de Monsó (Osca) surten cap a l’exili un matrimoni i llurs tres fills i al seu costat una veïna. La mare recorda que no s’emporta el didal per si ha de cosir i envia el fill gran a cercar-lo. Mentre el noiet fa el trajecte es produeix un atac aeri: la mare s’ajeu sobre la nena i la veïna sobre el nen però no poden evitar que la petita perdi la cama esquerra o el nen un tros de la seva, també del mateix costat. La vida dels menuts és salvada però ha calgut pagar un preu molt alt: les dues dones han mort. Van seguint com tants altres els itineraris de l’exode i fan cap a Coll d‘Ares per baixar a Prats de Molló. És abans d’arribar-hi quan algu fa la fotografia que ha servit de model i que ha esdevingut famosa, convertint-se en tot un símbol de les tragèdies de l’exili.
I ara sí que s’acosten els bons moments. Quinze minuts ens separen del restaurant on trobarem càlida acollida i saborosa teca. Bon serviment, racions generoses i plats ben cuinats i presentats. I una colla no pas menyspreable: érem més de vuitanta els comensals, tots amb bona gana i set. Déu n’hi do! I entre ells disset de la Catalunya Nord o, si volem ser més precisos, de Sant Llorenç de la Salanca. Grans companys aquests de l’altra part de la frontera!
Amb els estomacs regaladament tractats i dins d’un ambient de gran amistat i convivència, finalitza aquesta jornada que recordarem agradosament.
La Junta
Crònica caminada al Treu Petit i El Treu gros
EL TREU PETIT I EL TREU GROS
El dijous passat, dia 10 de gener de 2013, la colla dels Bufets va fer un dels recorreguts més clàssics de l’excursionisme garrotxí: els dos Treus. Per començar direm que el mot “treu” és derivació viciada del catalaníssim “trau” que significa obertura, incisió profunda.
Feta aquesta petita aclaració, narrarem la caminada que s’ìnicia a l’Església de Sant Andreu de Gitarriu, romànica, de principis dels segle XIII, en bon estat de conservació, bellament emplaçada en un replanet des del qual la visió que ens és possible contemplar és magnífica. Tota la planura de Montagut i Tortellà; l’espectacular cingle de Bistòltes davant i lleugerament sota nostre; el Puigsacalm i Santa Magdalena; Santa Bàrbara de Pruneres; el Montpetit i el Montmajor; la serra d’Entreperes a l’esquerra, ens apareixen per a regalar-nos uns moments plens de sastisfacció.
Per la pista que hem pujat continuem passant al cap d’uns dos-cents metres davant de la coneguda i important casa el Serradell, amb el seu grandiós corral. Uns pocs anys endarrere el mas va patir un incendi de considerables proporcions, que es va comentar molt si havia estat intencionat, ocasionant grans estralls. Sortosament més tard s‘hi feu una ben encertada restauració i ara fa veritable goig veure’l amb les seves feixes a sota i al costat cobertes de verda catifa. La ullada continua essent excel·lent. Poc després passarem davant d’una font, molt ben aparellada, que pren el nom del mas que acabem d’esmentar. Li fa guàrdia permanent un bell exemplar de roure situat exactament enfront. Quasi a frec arrenca a la dreta una pista que seguirem i que ens portarà al cap d’uns 7/8 minuts a un petit replà. Aquí a l’esquerra és prou visible un caminoi que davallant suaument ens duria a les migrades restes de cal Senyor, anys ha abandonada, però la colla agafarà el que se’ns mostra a davant on, a més a més, hi veurem un petit rètol amb la informació “el Treu Petit”.
Aquest és el que ens convé i ens hi endinsem entrant al regne de l’aulina. Baixa mandrosament. Alguna marca de pintura semiesborrada pel pas dels temps ens confirma que anem per on cal, fins que es decideix a remuntar per zona pedregosa que trepitjarem amb un xic de cura. L’esforç és minso i quasi sense adonar-nos-en ens trobem davant d’una esquerda que ens permetrà tramuntar la serra de Freixenet: és el Treu Petit i des d’ell la panoràmica és privilegiada. A sota la vall de Sant Aniol, amb la casa de la Muntada en primer terme; Talaixà una mica més amunt; la zona de la Dolceia; la raconada del Brull; el Sant Marc, pic de les Bruixes i el Comanegra i més al fons, Ribelles. No es pot demanar més generositat. Ara baixarem. El descens és curt però forca dret i cal assegurar on posem els peus puix que la fullaraca és relliscosa i cap la possibilitat de que ens traeixi.
Tot seguit i ja quasi de pla creuarem algun tros tarterós i ens plantarem davant d’un camí prou temptador. És a la nostra esquerra i ens portaria a l’eixuta font de Roger i a l’església de Sant Feliu de Riu però no és el que ens interessa i en prescindirem. Som, ara ja, al domini del boix, de l’auró i del faig, amb algun pi escadusser. El camí, net i ben evident sempre, encara conserva difuminades pintades roges que algú hi va fer força anys enrere i ens situarà a un collet de nom propi: el serrat Vermell, de terra d’igual color, al mig del qual són ben visibles uns sots testimonis silents d’un intent no reeixit de trobar-hi mineral de ferro.
Sempre a l’obaga de la serra de Freixenet, farem cap a la font del Còdol, al peu d’una gran roca recoberta en bona part d’orella d’ós i al costat d’un espectacular faig. L’aigua, però, és quasi inexistent. Passarem frec a frec d’un gros exemplar d’avet que ens ensenya una particularitat molt especial: fins a una alçada d’uns dos metres des del terra, el tronc és foradat mostrant-nos la fusta cremada a banda i banda, obsequi no desitjat que li deuria fer algun llamp en temps passats. No gaire més lluny toparem amb una altra curiositat: un faig de soca ara d’un cert diàmetre, hauria caigut sense restar desarrelat del tot quan era jovençà i aferrant-se a la vida ha anat creixent horitzontalment mentre que més d’una rama s’enlaira verticalment. Les càmeres d’alguns membres de la Colla, no deixen passar per alt aquestes singularitats.
Ens anem apropant al coll d’Alp, espai que ens permetria tres possibilitats: el camí de l’esquerra que ens duria al coll de Riu, el d’enfront que baixa a les boques de les mines de can Menera i a la casa d’igual nom i el de la dreta, que és els que ens cal per atènyer la nostra propera fita. Estem envoltats de pins. Comencem la muntada valent-nos de ziga-zagues amples i ben dibuixades que així que anem guanyant alçada es van aprimant per acabar essent molt curtes i traçades mitjançant el complement de grosses pedres que la ma de l’home va anar col·locant per tal de poder salvar airosament el desnivell. Amb el sòl fins i tot enllosat, fem cap al conegut Treu Gros, considerable esquerda natural que ben bé podríem imaginar feta per un gegant proveït d’una enorme destral. Ja se sap que la gana es mala companya de viatge i alguns “Bufets”, que més sensibles als requeriments que llurs estomacs els feien, sempre amb bonhomia i humorísticament, mig protestaven i ironitzaven pel retard en la ingesta d’aliments, varen poder esmorzar tranquil·lament, aixecar la bota i traguejar, saborejar el cafè batejat amb gotes de “petroli” i gaudir de l’ampla visió del Bassegoda, del Martanyà, de Sant Julià de Ribelles, de la cloterada per on s’escorre el torrent del Tumany; la zona de la gorga de les Estunes i el Pirineu com a teló de fons.
Omplert el pap a cor què vols ens disposem a recòrrer la mica que resta. En efecte, poc més de 20 minuts ens separen de la font de Faja, molt ben aparellada, que ens obsequia amb una aigua fresca i bona i després de les obligades fotografies i algun que altre traguet, esmercem els darrers deus minuts per passar pel coll de Faja i cloure l’itinerari visitant l’església de Sant Andreu de Gitarriu, petit però bonic exemplar del rústic romànic alt garrotxí, tancant així el cercle d’una matinal esplèndida.
Isidre, La colla dels Bufets
Subscriure's a:
Missatges (Atom)