No caminis davant meu, potser no et segueixi. No caminis darrera meu, potser no et guiï. Camina al meu costat i sigues el meu amic.

Crònica caminada al Treu Petit i El Treu gros

 

EL TREU PETIT I EL TREU GROS

El dijous passat, dia 10 de gener de 2013, la colla dels Bufets va fer un dels recorreguts més clàssics de l’excursionisme garrotxí: els dos Treus. Per començar direm que el mot “treu” és derivació viciada del catalaníssim “trau” que significa obertura, incisió profunda.

Feta aquesta petita aclaració, narrarem la caminada que s’ìnicia a l’Església de Sant Andreu de Gitarriu, romànica, de principis dels segle XIII, en bon estat de conservació, bellament emplaçada en un replanet des del qual la visió que ens és possible contemplar és magnífica. Tota la planura de Montagut i Tortellà; l’espectacular cingle de Bistòltes davant i lleugerament sota nostre; el Puigsacalm i Santa Magdalena; Santa Bàrbara de Pruneres; el Montpetit i el Montmajor; la serra d’Entreperes a l’esquerra, ens apareixen per a regalar-nos uns moments plens de sastisfacció.

Per la pista que hem pujat continuem passant al cap d’uns dos-cents metres davant de la coneguda i important casa el Serradell, amb el seu grandiós corral. Uns pocs anys endarrere el mas va patir un incendi de considerables proporcions, que es va comentar molt si havia estat intencionat, ocasionant grans estralls. Sortosament més tard s‘hi feu una ben encertada restauració i ara fa veritable goig veure’l amb les seves feixes a sota i al costat cobertes de verda catifa. La ullada continua essent excel·lent. Poc després passarem davant d’una font, molt ben aparellada, que pren el nom del mas que acabem d’esmentar. Li fa guàrdia permanent un bell exemplar de roure situat exactament enfront. Quasi a frec arrenca a la dreta una pista que seguirem i que ens portarà al cap d’uns 7/8 minuts a un petit replà. Aquí a l’esquerra és prou visible un caminoi que davallant suaument ens duria a les migrades restes de cal Senyor, anys ha abandonada, però la colla agafarà el que se’ns mostra a davant on, a més a més, hi veurem un petit rètol amb la informació “el Treu Petit”.

Aquest és el que ens convé i ens hi endinsem entrant al regne de l’aulina. Baixa mandrosament. Alguna marca de pintura semiesborrada pel pas dels temps ens confirma que anem per on cal, fins que es decideix a remuntar per zona pedregosa que trepitjarem amb un xic de cura. L’esforç és minso i quasi sense adonar-nos-en ens trobem davant d’una esquerda que ens permetrà tramuntar la serra de Freixenet: és el Treu Petit i des d’ell la panoràmica és privilegiada. A sota la vall de Sant Aniol, amb la casa de la Muntada en primer terme; Talaixà una mica més amunt; la zona de la Dolceia; la raconada del Brull; el Sant Marc, pic de les Bruixes i el Comanegra i més al fons, Ribelles. No es pot demanar més generositat. Ara baixarem. El descens és curt però forca dret i cal assegurar on posem els peus puix que la fullaraca és relliscosa i cap la possibilitat de que ens traeixi.

Tot seguit i ja quasi de pla creuarem algun tros tarterós i ens plantarem davant d’un camí prou temptador. És a la nostra esquerra i ens portaria a l’eixuta font de Roger i a l’església de Sant Feliu de Riu però no és el que ens interessa i en prescindirem. Som, ara ja, al domini del boix, de l’auró i del faig, amb algun pi escadusser. El camí, net i ben evident sempre, encara conserva difuminades pintades roges que algú hi va fer força anys enrere i ens situarà a un collet de nom propi: el serrat Vermell, de terra d’igual color, al mig del qual són ben visibles uns sots testimonis silents d’un intent no reeixit de trobar-hi mineral de ferro.

Sempre a l’obaga de la serra de Freixenet, farem cap a la font del Còdol, al peu d’una gran roca recoberta en bona part d’orella d’ós i al costat d’un espectacular faig. L’aigua, però, és quasi inexistent. Passarem frec a frec d’un gros exemplar d’avet que ens ensenya una particularitat molt especial: fins a una alçada d’uns dos metres des del terra, el tronc és foradat mostrant-nos la fusta cremada a banda i banda, obsequi no desitjat que li deuria fer algun llamp en temps passats. No gaire més lluny toparem amb una altra curiositat: un faig de soca ara d’un cert diàmetre, hauria caigut sense restar desarrelat del tot quan era jovençà i aferrant-se a la vida ha anat creixent horitzontalment mentre que més d’una rama s’enlaira verticalment. Les càmeres d’alguns membres de la Colla, no deixen passar per alt aquestes singularitats.

Ens anem apropant al coll d’Alp, espai que ens permetria tres possibilitats: el camí de l’esquerra que ens duria al coll de Riu, el d’enfront que baixa a les boques de les mines de can Menera i a la casa d’igual nom i el de la dreta, que és els que ens cal per atènyer la nostra propera fita. Estem envoltats de pins. Comencem la muntada valent-nos de ziga-zagues amples i ben dibuixades que així que anem guanyant alçada es van aprimant per acabar essent molt curtes i traçades mitjançant el complement de grosses pedres que la ma de l’home va anar col·locant per tal de poder salvar airosament el desnivell. Amb el sòl fins i tot enllosat, fem cap al conegut Treu Gros, considerable esquerda natural que ben bé podríem imaginar feta per un gegant proveït d’una enorme destral. Ja se sap que la gana es mala companya de viatge i alguns “Bufets”, que més sensibles als requeriments que llurs estomacs els feien, sempre amb bonhomia i humorísticament, mig protestaven i ironitzaven pel retard en la ingesta d’aliments, varen poder esmorzar tranquil·lament, aixecar la bota i traguejar, saborejar el cafè batejat amb gotes de “petroli” i gaudir de l’ampla visió del Bassegoda, del Martanyà, de Sant Julià de Ribelles, de la cloterada per on s’escorre el torrent del Tumany; la zona de la gorga de les Estunes i el Pirineu com a teló de fons.

Omplert el pap a cor què vols ens disposem a recòrrer la mica que resta. En efecte, poc més de 20 minuts ens separen de la font de Faja, molt ben aparellada, que ens obsequia amb una aigua fresca i bona i després de les obligades fotografies i algun que altre traguet, esmercem els darrers deus minuts per passar pel coll de Faja i cloure l’itinerari visitant l’església de Sant Andreu de Gitarriu, petit però bonic exemplar del rústic romànic alt garrotxí, tancant així el cercle d’una matinal esplèndida.

Isidre, La colla dels Bufets

Cap comentari:

Publica un comentari