Aquesta vegada la colla dels Bufets s’ha decidit per un dels grans clàssics del nostre Pirineu: la travessia de l’encapçalament, inèdita fins al moment present. Per tant, ja tocava i en bona refé que l’hem ben aprofitat.
Les previsions meteorològiques eren bones i, sortosament, encertades. Iniciàvem la caminada a Núria a ¼ de nou, amb bona temperatura i el sol que ja enllumenava el muntanyam més proper. Sense gairebé esforç arribem al primer planell amb el seu corresponent pal informador. El camí se’ns presenta davant mateix, a l’esquerra i en breu descens ens porta a creuar, per un pontet ben construït, el torrent de la font Negra que davalla des de sota el Torreneules, per a remuntar suaument fins al serrat de Pedrisses. Les roques de Totlomón, esquerpes i punxegudes, son a sota i ens vigilen. Estem a 2100 metres i ara ja el sol es complau a escalfar convidant-nos a que ens alliberem de la peça de mig abric que hem traginat. Continuem força planerament i un xic més al fons, observem com es belluguen algunes marmotes. Un company no pot resistir la temptació i baixa a prop d’elles per fotografiar-les. Per damunt, a uns 30 metres, podem veure les restes de la cabana de Pedrisses, aixopluc estat de pastors en altres temps. Ja més enllà travessem el torrent de Joan Déu, de poc cabal. Ara ja entrem a la zona més espectacular del camí dels Enginyers. Darrera nostre veiem el Torreneules, al davant el Balandrau, i al fons, a la dreta, la sinuosa pista que acaba a la collada de Fontalba. Resseguim trams curts aeris i ens cal desgrimpar mitjançant dos ganxos per a situar-nos a la fondalada que ens permetrà estrompassar el torrent de la Balma. Altra vegada trepitgem pendents coberts d’herba sota cingles i roquissers. Hi ha algun pas estret que fa una certa impressió. A la nostra esquena, muntanyes altes i aspres que cauen verticalment, amb la sorpresa que al cim d’una d’elles hi veiem clarament un voltor. Tot és ferreny, abrupte, espectacular. Estem en el que podríem denominar “el cor del camí dels Enginyers”. Hem de fer ruta cap al conegut Clot de Malinfern, on arribarem no sense passar per trossets enlairats i estrets. Una cornisa amb passamà inclòs, ens dóna seguretat i tranquil·litat. Aquí els nostres fotògrafs van prement els disparadors de llurs aparells conscients de que la perspectiva és molt especial. Quan som al clot, barranc aspriu que ve del Torreneules i no para fins al Freser, girem la vista i contemplem, bocabadats, el sender pel qual acabem de baixar. Tots estem admirats del panorama que de ben segur no oblidarem. Sortim d’aquest clot per unes lloses de pedra llisa, fàcils de pujar, mentre veiem a l’altre costat el sender del refugi de Coma de Vaca a Queralbs que farem servir més tard. Estem a 2050 metres i ara al sol és fins i tot una mica desvergonyit: ens peta a l’esquena. Uns 25 minuts ens separen del Coll dels Homes, esperó amb roques a la dreta. Al fons distingim el pla de Coma de Vaca, el riu Freser i el camí de les Marrades, citat fa un moment. Les diferències en alçada són molt petites: aquí estem a 2130 metres i puntualitzem que hem començat a Núria, que se situa a 1960, per bé que cal esmentar que abans d’arribar on som ha calgut superar quatre sifons que trenquen la monotonia i castiguen les cames. Poc més endavant, ara sí, ja podem veure, ben construit, el refugi de Coma de Vaca, davant el riu Freser, al que se li ajunta per la dreta el torrent del mateix nom. Enfront, el planell de les Eugues i la Coma del Freser, que les aigües del reiterat riu creuen serpentejant-la. Aquí descansem una estoneta tot compensant calor i esforç mitjançant la ingesta de líquid abundant i fresc. Ens ho mereixem, dit sigui amb tota modèstia.
Després d’aquesta pausa hem de continuar. Per un airós i segur pontarronet metàl·lic passarem a l’altre costat del corrent i ens caldrà vèncer un desnivell d’uns 100 metres per col·locar-nos al punt més elevat de la segona part del trajecte. Estem en un lloc rocós, obsequi del Balandrau i si ens deturem i albirem la panoràmica restarem impressionats. El refugi, la coma del Freser, un parell de gorgues d’aigua neta i cristalina a sota nostre i enfront, el camí que no fa molt baixàvem , envoltat de grenys i crestes sorprenents. Ara planejarem per perdre altura i quasi tot seguit el descens, que és bastant fort. Ben dibuixades ziga-zagues ens van apropant al pont de les Marrades, fet a consciència.
El riu, que com un ca fidel sempre ens ha fet costat per la nostra dreta, el creuem per a ubicar-nos a la part oposada. Aquí i sota l’ombra benefactora d’uns quants pinets, fem contents els nostres estomacs que ja feia una bona estona que ens demanaven socors i no ens els escoltàvem. A la “sobretaula” no hi va mancar cafè i fins i tot algunes gotes de “petroli”. L’organització és remarcable. Ja ben refets continuem pla i avall per plantar-nos, després d’uns 40 minuts, al salt del Grill. Ens han acompanyat avellaners, gódues i falgueres i el corrent d’aigua que en certs moments forma alguna gorga. Com que els arbres han anat creixent, cal desviar-nos uns metres guanyats els quals fem acte de presència al toll de la base i podem contemplar-lo a pleret en tota la seva realitat, que és prou atractiva. Les fotografies no hi poden faltar. Ara la moral és molt alta puix que el que resta és poc i de bon trepitjar. Efectivament, 18 minuts més i som a la central de Daió i un darrer quartet d’hora ens deixa davant la Residència dels Maristes, ran de la carretera que puja a Queralbs.
Hem trescat 6 hores i 35 minuts i l’opinió unànime és que l’esforç esmerçat ha estat compensat amb escreix per tal que ens ha permès conèixer una extensa zona plena de muntanya desfermada, a trossos feréstega, amable també, i en tot moment espectacular.
Isidre - La colla dels Bufets
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada