Aquesta vegada el recorregut ha estat per terres properes a Sant Privat de Bas. Un xic passat el poblet, a la zona d’esbarjo coneguda per la pineda, 580 metres d’altura sobre el nivell del mar, hem iniciat la caminada cap al salt de Sallent , al peu del qual ha calgut passar la riera que baixa amb un bon cabal. Un cop aquí han començat a sentir-se els primer bufets per què cal salvar el desnivell d’uns vuitanta metres mitjançant l’anomenat pujant de les escales, dreturer de part de bo. A mig trajecte dos petits replans permeten albirar l’esplèndida perspectiva del salt observant la caiguda del líquid element des de dalt de tot fins a la base. Els nostres bons fotògrafs no han desaprofitat l’oportunitat. Un cop superat l’escull, hem anat a veure el Sallent, gran masia que estan restaurant acuradament, després de massa anys abandonada. Ara gaudim de boniques vistes de la Vall d’en Bas, de Santa Magdalena, que vàrem visitar fa ben poc, els rasos que l’envolten i el Puigsacalm.
Fem front, tot seguit, a una bona pujada, primer de tarannà una mica mandrós però no gaire després decidit i ferm. No és pas ben curt i previ l’esforç adient, arribem a un turonet d’alçada 1340 metres, sostre de l’excursió. Una cinquantena de passes més avall, se’ns obre una àrea herbada, força neta, ideal per a esmorzar i recuperar energies. La panoràmica que tot menjant presenciem és remarcable: davant mateix, la magnífica pairalia Els Plans, encertadament recuperada per un propietari que ha demostrat un gust exquisit. S’integra perfectament a un entorn ple de verdor. Aixó és el primer terme. Després contemplem els cingles d’Aiats i l’ermita de Cabrera i com a teló de fons, l`imposant Pirineu. El desdejuni té, com sempre, un acabament gloriós. Efectivament, sorgeixen galetes de vàries classes, daus de gustosíssim codonyat i fruits sécs. I si hi ha alguna gola resseca, un bon vinet d’amorosa bóta deixa ben resolt el problema. No hi manca, tampoc, un saborós cafè. La crisi, aquí, encara no ha arribat. Tanta beatitud no podia durar i ens adrecem tot seguit a les conegudes escletxes de la Freixeneda, que són ben a prop. Hi arribem i restem bocabadats: sembla talment com si un gegantàs, valent-se d’una descomunal eina de tall, hagués descarregat la seva fúria clavant l’estri entre el rocam, separant-lo en parets verticals, properes i fondes. Una veritable curiositat de la naturalesa. El lloc està densament poblat de faigs, alts i proveïts de copiós fullam, cosa que origina el que la llum del sol no hi penetri, i per tant, diríeu que ens trobem en penombra permanent. Aquestes osques de diferents característiques i fondària, son sorprenents, espectaculars i paguen amb escreix els fatics que ha calgut esmerçar. Estem segurs, però, que el més penós s’ha fet. Baixem suaument fins a la propera font de la Freixeneda, de raig abundós i aigua clara i fresca: tot un premi pels assedegats. I d’aquí fins a la masia del mateix nom, gran i encara ben conservada. Algun dels de la colla recorda haver-la vist habitada fa uns quants anys. Toca, ara, davallar decididament i ho fem pel denominat camí del salt del Bót salt que, tot sigui dit de passada, ningú no sap on és. És un viarany de ben traçades giragonses en el que l’aigua de les pluges, amb el decurs del temps, ha fet la seva feina i a bocins se’ns mostra força xorrancat deixant al descobert arrels de boixos i roures que el creuen i que trepitgem. La zona és assolellada i tenim calor. És llarguet aquest darrer tram que acaba a la riera de Sallent, que salvem a gual i en la que alguns companys es refresquen remullant-se cara i braços. Uns dos-cents metres ens separen dels vehicles, inici i fi d’una matinal no pas ni ben dolça ni ben curta, però que ens ha deixat a tots ben complaguts.
Isidre – Colla dels Bufets
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada