El Montmajor

 

Per a la darrera sortida del dia 9 de febrer, la colla dels Bufets varen decidir anar al Montmajor. Heus aquí un cim que malgrat la seva escassa altura –ultrapassa ben poc els mil metres- tot excursionista que presumeix de tal vol haver-lo trepitjat i la raó no és altra que, a més de ser de fàcil accés, ofereix la possibilitat de contemplar unes panoràmiques excel·lents.

Hi ha tres recorreguts que són els que empren els caminadors per arribar-hi: des del coll de Colldecarrera, a frec de la pairalia del mateix nom; des dels camps de cultiu de la gran casa de Toralles passant pel mas la Costa, ja fa anys abandonat, o des de l’Hostal de la Vall del Bac pel coll de Reverter. Els Bufets, però, varen prendre el determini de fer una quarta opció, és a dir, iniciant la matinal a l’esmentat Hostal i en arribar a sota mateix de la Coromina, avui esplèndida construcció dedicada a turisme rural, agafar un corriol a l’esquerra d’un revolt de la pista que hi mena. Al principi baixa una mica per després anar remuntant suaument, mai de manera feixuga, sempre per sobre de la riera que prové del fons de la vall i davant de l’estret pas conegut com Bodelquer que permet la comunicació cap al mas Saguer i el veïnat de Pera. El veiem normal, fins i tot un xic manyegoi, però quan el segueixes t’adones que és respectable i en algun moment fins i tot espectacular. Alguna gorga pot exhibir i, sobretot, cal assenyalar l’existència del conegut Molí de la Coromina, avui sortosament molt ben restaurat

Continuem la descripció. Caminem per senderó net i ben lògic per l’obaga del Montmajor, mentre ens observa, silent i enllumenat pel sol, un bon amic nostre: el Talló. Enfront ens fan companyia les vistes de Pera; el Bestracà i més al fons la carena del Sant Marc, pic de les Bruixes i el Comanegra i a la dreta, no gaire més llunyà, el Bassegoda que des d’aquí es visualitza com un triangle equilàter perfecte. Portem trescant uns 65 minuts quan passem davant de la font del Montmajor, avui eixuta. Durant lustres en el seu obi havia apaivagat la set el bestiar que pasturava per aquests verals. Mica a mica, sense fadigar-nos, arribem al coll ses Moles on encetem un tram planer, deliciós, que ens permet gaudir de la permanent panoràmica de què hem parlat poques ratlles abans, que ens conduirà, sense quasi adonar-nos-en a un dels tans colls de la bassa que a la Garrotxa descobrim si la resseguim en profunditat. D’aquí a dalt no ens resta gaire per bé que els darrers cent metres ens exigiran un petit esforç, una moderada grimpada. Hem fet cim i estem a 1075 metres sobre el nivell del mar. Seria pecat mortal no esmorzar aquí entre altres coses perquè ens l’hem afanyat. La visió és fantàstica: tenim Pera quasi a l’abast de la mà; el Pirineu, nevat; els teulats d’algunes cases de Beget, amb la tercera part del campanar de la seva famosa església que treuen el nas allà baix a l’esquerra; la urbanització de Font Rubí; la pregona vall de Salarça; la feréstega zona de Monars; Talaixà al fons. Un veritable espectacle, una simfonia de formes i de colors que embadaleixen l’ànima més insensible.

La tornada va transcorre pel camí fressat i clàssic que en moderat descens ens porta al coll de Galters primer i al del Reverter després. El bon sol, que així que les agulles del rellotge avancen es fa més bonhomiós, ens alegra el paisatge i “calefacciona” els nostres cossos. La vall del Bac se’ns apareix ara suau, finíssima. Una llenca de terra pregona, tranquil·la, que ens regala una presència majestuosa. D’aquí baixarem cap a can Biel, que més d’un de nosaltres hem conegut ruïnosa i que, restaurat, ofereix un aspecte immillorable. Finalment caldrà esmerçar uns trenta minuts més per situar-nos al reiterat Hostal de la Vall del Bac, amb la seva font davant de la porta d’entrada totalment glaçada, que havíem deixat tres hores i mitja abans.

Per cloure aquesta narració potser seria bo deixar constància de dos comentaris d’un component de la Colla. El primer sobre l’ Hostal dient-nos que ja funcionava com a tal

quatre-cents anys enrera i que durant molts decennis fou el més important de la Garrotxa. Només cal tenir en compte que era pas obligat de la gent de Camprodon, la Ral, Sant Pau de Segúries, etc. cap a Olot i pobles de la rodalia i viceversa. Enfront, a l’altra banda de la riera, veiem el famós cal Ferrer on exercien els coneguts ferrers de la vall, bressol de la nissaga Danés un membre de la qual, el Dr. Danés, tots els olotins saben que és un dels personatges més notables que ha donat la ciutat al llarg de la història. El que resta és per puntualitzar sobre el mot ”Bodelquer” assignat a l’estret que citàvem al segon paràgraf. Es tracta del següent: ben a prop del Molí de la Coromina, a la seva esquerra en direcció a Pera, hi havia un mas conegut com El Quer –encara avui hi ha algunes migrades restes-, envoltat de bosc. D’aquí que a l’engorjat se’l conegués primitivament com Bosc del Quer que amb el decurs del temps i per deformació i comoditat de pronúncia, ha derivat a l’actual “Bodelquer”.

La colla del Bufets.